Citius, altius, fortius
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Acaben d’inaugurar-se amb un any de retard uns nous JJOO, ara a Tokio, en ple repunt de la pandèmia, com poc abans es celebraren la Copa d’Europa i la Copa Amèrica de seleccions nacionals de futbol. Una aposta per una normalitat que no arriba quan ja ens avisen d’una tercera dosi i d’altres més que en vindran de caràcter anual, que açò encara està lluny d’acabar-se i cada dia ens assabentem d’un nova mesura avalada pels científics i difosa per les autoritats competents a través dels mitjans de comunicació.
En realitat, la normalitat ha tornat a les nostres vides a colp de decret tal com un dia arribà el confinament i, més tard, la vacuna. Així anem, consumint els dies i les estacions esperant recuperar allò a què no donàvem importància, allò que compartíem quotidianament sense a penes adonar-nos-en de les seues bondats tots els dies de l’any.
Vivim una vida estranya i desconfiada, accentuada en aquest sentit per les retransmissions espectrals de grans esdeveniments musicals (Eurovisió) i esportius (els esmentats, més altres de semblants) com si tot fos normal i habitual quan és tot el contrari a hores d’ara. En eixe sentit, les grans corporacions audiovisuals segueixen tenint un paper central a l’hora de retransmetre’ls perquè -asseguts a casa més o menys còmodament- consumim la dosi diària com si res més esdevingués.
La veritat siga dita, cap d’aquests espectacles ha pagat ni paga la pena perquè ni ho són en essència sense públic vibrant d’emoció ni els resultats són tampoc els esperats a pesar de la insistència de la ràdio-televisió ni les plataformes virtuals públiques i privades. Com no ho han estat les cobertures a les capricioses excursions espacials privades de multimilionaris desficiosos, emeses en directe des dels informatius i noticiaris de màxima audiència com si fossen mèrit de la col·lectivitat quan és tot el contrari.
En definitiva, potser com mai abans, assistim a una cortina de fum monumental perquè estiguem entretinguts mentre el negoci audiovisual flueix amb quotes d’audiència necessàriament altes i el personal es conforma amb una programació en què prima l’entreteniment i la publicitat, no la informació rigorosa i veraç ni, molt menys, la cultura.
Citius, altius, fortius (més ràpid, més alt, més fort) és el lema olímpic des de Munic 1972, eslògan que bé podria aplicar-se-li avui a tot el que envolta l’esport, l’espectacle, la comunicació i els diners, encara que s’haja prescindit del seu veritable esperit i de la concurrència del públic, sense el qual tot són succedanis, malgrat servir-li a casa puntualment la ració diària de tele-realitat, i a pesar que en el cas concret de les Olimpíades nipones al voltant d’un 80% de la població local refuse d’elles per desenrotllar-se en temps de pandèmia i els seus elevats costos econòmics per al país.
A casa nostra, mentrestant, segueix la pugna política i judicial en el menú diari mentre les formacions discrepen agrament en el parlament i dirimeixen les seues diferències en els tribunals, com si tot fos una mateixa cosa. Quelcom idèntic a com ens tenen acostumats els personatges de la faràndula de sempre en la TV, els quals fa dècades començaren a saturar els jutjats amb querelles d’allò més estrafolàries per a seguir sent polèmics i no perdre quota de pantalla ni popularitat. Hi ha coses que no canvien.