Deures pendents, herències enverinades
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
A poc més d’una vuitantena d’anys de la fi de la Guerra Civil, quasi vuitanta-cinc de l’inici de la mateixa, entre tres i quatre generacions –segons es mire,- després d’aquell drama i els subsegüents que postraren els nostres avantpassats fins fregar la misèria, seguim amb les seues seqüeles infinites. Tanmateix, aquella societat no és la d’ara ni tampoc els condicionants polítics, econòmics i culturals. No diguem les expectatives de progrés de la mà de la ciència i la tecnologia en un món global per a bé i no tant..
Nogensmenys, seguim atrapats en aquelles espesses boires a pesar que també han transcorregut vora quaranta-sis anys del traspàs del dictador i un poc menys de les primeres eleccions democràtiques i la Constitució. Vora de mig segle després, els llorers que creiem moixos semblen haver reverdit amb una rapidesa inaudita, la qual cosa és prova fefaent que no s’ha acabat de passar plana ni tampoc s’ha aprés cap lliçó de profit.
De no-res ha servit la socialdemocràcia, l’alternança en el govern ni el paper de la família, l’escola i la cultura, sobretot en contextos de crisis profundes que, amb força inusitada, han sacsejat els seus fonaments. Deu ser que l’ésser humà bascula cap a polaritzacions contraproduents quan els mecanismes democràtics es ressenten i trontollen perillosament. La història és cíclica i en eixes estem de bell nou, com si no res haguérem aprés de l’ascens del comunisme com, especialment, del feixisme i el nazisme en una Europa decididament convulsa.
Ara podem anar comprenent amb major precisió el que suposà el 15-M en la seua versió partidària de caire populista tant a l’esquerra com també a la dreta: Unidas Podemos, Más Madrid o Vox són els seus fills més coneguts a hores d’ara. Ideologies més o menys soterrades que, en realitat, mai no havien mort del tot, simplement han mudat de pell davant dels nous reptes a què tots plegats ens enfrontem: el neoliberalisme i la corrupció institucionalitzada.
Independentment dels nous líders emergents, del seu carisma i de les seues particulars circumstàncies, a poc menys d’una dècada d’aquell moviment popular a Madrid i les principals ciutats espanyoles, ara es veuen amb nitidesa les seues conseqüències i els reptes futurs que plantegen. Si l’esquerra tradicional s’ha fragmentat i s’ha escorat, també ho ha fet la dreta amb el sorgiment de Vox, un partit provocador que es beneficia de les llibertats però per a combatre-les amb accions i proclames que, sovint, recorden les de Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS) o Fuerza Nueva (FN), entre d’altres grups i grupuscles semblants.
A hores d’ara, Madrid sembla –com Catalunya ho féu un poc abans- una mena de camp de batalla o escenari plebiscitari de caràcter estatal on es dirimeix alguna cosa més que el seu govern autonòmic. Situació que, d’alguna manera, ens retrotrau inevitablement a temps pretèrits. Al remat, deures pendents, herències enverinades on la cordura, la responsabilitat i la pròpia democràcia estan en joc.