EL CARDENAL PRIMAT REIG I L’ART DIOCESÀ
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Hi ha personalitats valencianes de l’àmbit religiós en què, malgrat pertànyer a èpoques diferents, conflueixen algunes similituds, o això ens sembla quan s’ercorcolla en determinats capítols de les seues biografies.Sense cap ànim de comparar, res més lluny de la realitat atesa la diferència d’anys entre les trajectòries de tots dos (cinc segles), algunes d’aquestes similituds les podem trobar en dom Bonifaci Ferrer Miquel (València, 1355-Altura, 1417) i el cardenal primat Enric Reig Casanova (Agullent, 1859-Toledo, 1927), sengles seglars juristes estretament vinculats a l’Església catòlica que, malgrat casar-se i tindre fills, assoliren en el seu temps notable fama i predicament. El primer a Altura i l’Alt Palència en particular, però també a València, el segon a Agullent concretament i a València, ciutat en què el seu nom retola una de les seues vies principals.
Com dèiem, ambdós tingueren una sòlida vida acadèmica, foren advocats i una curta però intensa vida familiar que només la desgràcia va truncar i capgirar definitivament cap al ministeri sacerdotal, ja que Ferrer s’inclinà per la vida monàstica fins arribar a general de l’orde cartoixà escindit en temps del Cisma d’Occident i Reig per la via diocesana fins assolir l’arquebisbat de Barcelona, València i Toledo, i ser investit com a cardenal, però també políticament, sobretot com a Primat d’Espanya. Dos perfils fins cert punt semblants en èpoques diametralment distintes que també diexaren la seua empremta en l’art, com veurem.
Sabem que Bonifaci Ferrer tingué relació amb qüestions pictòriques quan encara era un advocat d’èxit, així com certa relació amb l’infant Martí en aquests assumptes. Una sensibilitat que, com a profés de Portaceli, deixà per a la posteritat el retaule de caire biogràfic que encomanà a Starnina per a la seua capella en la cartoixa entre 1396 i 1397, avui joia indiscutible del gòtic internacional al Museu de Belles Arts de València.
Pel que fa e Enric Reig Casanova, la seua estima pel patrimoni artístic diocesà i catedralici va concretar-se en ser l’impulsor dels Museus Arqueològics Diocesans de Barcelona (1916), València (1922) i Toledo (1926), molt abans que existira una legislació estatal que evitara la desaparició d’obres artístiques que havien perdut l’ús litúrgic amb el pas dels anys i fomentara la seua conservació, estudi i gaudi cultural. Una actuació inevitablement polèmica fins els nostres dies que, igual que lliurà de la ignorància centenars de peces d’art religiós, propicià indirecta i involuntàriament la destrucció o desaparició de moltes d’elles en 1936.
Al capdavall, dos valencians il·lustres vists amb perspectiva històrica que deixaren la seua petja en moments convulsos, com el Cisma de l’Església, l’Interregne i el Compromís de Casp entre les acaballes del segle XIV i els inicis de la següent centúria, en el cas de Ferrer, i les postimeries del segle XIX i el primer terç del segle XX, en el de Reig. Dues personalitats dotades de sensibilitat artística de les quals queda viva memòria a través de les seues accions en contexts tan distints, fruit de les quals ens segueixen interpel·lant en una societat com l’actual, tan (des)informada. Sengles contribucions capitals a la història de l’art barceloní, valencià i toledà, malgrat les pèrdues, desaparicions i oblits.