ENRÓLL@TE.CRUZ, una revista escolar de Mislata
Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Mentre vaig revisant i compilant amb paciència cadascun dels números d’Enróll@te.Cruz, la revista escolar que començà a publicar el Col·legi Santa Cruz de Mislata el desembre de 2001 –els quals estic organitzant per a enquadernar, per allò de tindre com cal els 32 números en paper de què dispose (fins al desembre de 2013) en la prestatgeria de la meua biblioteca-, em vénen al cap un grapat de records d’aquella escola de què fou alma mater Enrique Faus Signes des de 1963, reconvertida en cooperativa d’ensenyament a partir de la seua jubilació l’any 2011.
I ho faig perquè a punt de complir-se els 8 anys que em vaig deslligar del centre per créixer professionalment –en realitat 5, de forma definitiva-, el fet d’haver pogut format part de l’edició d’aquella revista amb vocació trimestral és dels millors records que guarde i encara m’acompanyen a hores d’ara.
És clar que el Santa Cruz, ara Mestres de la Creu, CV, no fou l’únic col·legi que disposava d’una publicació escolar, afortunadament moltes altres escoles i IES valencians feien ús d’aquest mitjà transversal de comunicació de la comunitat educativa amb periodicitat dispar. Tanmateix, la peculiaritat d’Enróll@te.Cruz era, sens dubte, que estava totalment oberta a qualsevol membre del centre (alumnes, mares i pares, docents i PAS), molt en particular als seus estudiants, provinents en una notable porció d’almenys 4 dels 5 continents, ja que durant aquells temps no en recorde cap procedent d’Oceania.
Encara avui em sorprenc de la quantitat i qualitat de col·laboracions que vam tindre d’alumnes que en l’actualitat han de fregar entre la trentena i la quarantena, i que es formaren en les seues vetustes aules. Un bagatge periodístic escolar que disposava de nombroses seccions al llarg i ample de les seues 50-60 pàgines, a vegades més: opinió; entrevistes llargues o curtes a alumnes, professors i mestres, PAS, mares i pares, veïns, professors universitaris, rectors, inspectors d’educació, autoritats municipals…; reportatges de les Setmanes Culturals i de les nombroses activitats que es duien a terme durant cada curs; literatura breu i vocabulari multiculturals; dibuixos d’allò més variats (des d’automòbils i rètols fins a excepcionals còmics dissenyats per l’alumnat, que encara avui impacten per la seua qualitat i enginy), dedicatòries a diferents membres de l’escola… Un autèntic compendi de creativitat informativa adobat amb una gran quantitat de fotografies i encapçalat per una portada que sovint dissenyava ex profés un estudiant per a cada número.
En realitat, tota la creativitat de què foren capaços aquells poc més de 400 estudiants curs rere curs, sobretot això, va reconduir-se gojosament cada trimestres mercè a aquell mitjà, el qual passà –no recorde quan- a ser exclusivament digital i no sé a hores d’ara si segueix editant-se. En qualsevol cas, no crec (de fet, estic quasi segur) que cap col·legi com aquell fos capaç en eixe temps de concentrar tanta sinèrgia, inventiva a flor de pell, qualitat, desbordant entusiasme i, alhora, distribuir gairebé un exemplar de cada número per alumne, amb la finalitat que tothom veiés el resultat definitiu d’un extraordinari esforç tant individual com col·lectiu.
Records que, com deia, van a quedar enquadernats per sempre i, amb ells, guardats en la memòria de les seues pàgines uns altres temps en què un servidor fou també un jove ple d’esperances per aprendre, madurar i donar el millor de si com a docent i, sobretot, persona. Anys que m’han fet recórrer profitosament altres realitats educatives transoceàniques de primera mà per a recalar de bell nou en la degana de les universitats valencianes, la qual cosa també m’ha permès coincidir amb alguns d’aquells antics alumnes adolescents cursant estudis superiors. Tot un plaer.