Instantànies que ho diuen tot: sí a la història de l’art

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

En els 25 anys que vinc escrivint en els mitjans de comunicació, tant ací com a Xile, són moltes les vegades que m’he ocupat del tema que hui torna a preocupar a la societat i, més en concret, al col·lectiu de docents i investigadors d’Història de l’Art i als estudiants que cursen la disciplina acadèmica en l’Educació Secundària (batxillerat) i la Universitat.

A l’art i al patrimoni cultural nostrat o llatinoamericà li he dedicat fins avui mateix poc més de dos centenars d’articles, però més en concret al que representa la Història de l’Art en la formació dels nostres joves en set ocasions i en diversos periòdics: el primer fou el 25 de maig de 2005, després els dies 13, 22 de setembre i 12 d’octubre de dit any en Levante-EMV, mentre governava el PSOE de José L. Rodríguez Zapatero; més tard el 31 de maig de 2015 en el suplement dominical del Diario El Centro a Xile estant, mentre governava la socialista Michelle Bachelet. De nou a la península Ibèrica, tornava a fer-ho el 24 de maig de 2020 en el suplement austral abans citat, mentre presidia Xile el conservador Sebastián Piñera, i finalment el 29 de maig proppassat en aquest mateix mitjà, El Meridiano L’Horta, mentre el socialista Pedro Sánchez governa amb una coalició d’esquerra.

Fent repàs, la major part dels meus escrits responien precisament a les maniobres de partits o coalicions d’esquerra en el govern, al remat els que amollen com a globus sonda des dels respectius ministeris d’educació que la disciplina corre perill de desaparèixer, com ara esdevé en el batxillerat artístic. I és que les humanitats en el seu conjunt i dins d’elles la Història de l’Art semblen una mena d’obsessió dels nostres representants electes, particularment els que s’anomenen progressistes. Tot un disbarat que, en el cas espanyol, va inclòs en el paquet que darrerament Isabel Celaá li deixà a Pilar Alegría perquè l’aragonesa l’acabe de desenvolupar con a llei orgànica.

No vaig a entrar en la citada LOMLOE, encara que vaig escriure sobre ella en aquest periòdic l’11 de novembre de l’any passat. Tanmateix, diré que representa una nova baixada de nivell que és possible que en les estadístiques millore les xifres relatives al fracàs escolar, encara que això per si mateix no representa cap garantia d’èxit per als xiquets i joves que arribaran des de l’ESO a la Formació Professional, al Batxillerat, a la Universitat o, directament, al mercat laboral. Mesclar la justícia social amb la qualitat de l’educació per allò de millorar percentatges i eixir de la cua de l’educació de la Unió Europea no sembla solucionar el problema de fons ni tampoc augura apostar per l’educació de qualitat.

En aquest context, la Història de l’Art -com abans es qüestionà la Filosofia, la Filologia Clàssica o les Arts Plàstiques- sembla el peó elegit per a seguir llevant-li protagonisme en la formació humanística que reben els alumnes i, tard o d’hora, llevar-se-la de damunt del tot. Com deia, no és la primera vegada ni tampoc serà la darrera. Nogensmenys, tothom sabem que això no ocorrerà, i no anirà avant perquè el col·lectiu està cohesionat i, sobretot, és un despropòsit que no va enlloc.

Si existeix la Història de l’Art en Secundària i en la Universitat és perquè hi ha molts estudiants que la trien i perquè hi ha eixides professionals que demanden els seus graduats, però també perquè esdevé una matèria essencial en la formació dels nostres joves (i no tant) que complementa satisfactòriament altres ensenyaments propis de les humanitats. Sense les quals la vida seria molt trista i la formació no seria integral.

Esperem que el ministeri competent decline en la seua temptativa i deixe de marejar la perdiu d’una vegada. Sembla mentida com l’esquerra s’entesta en ofendre la intel·ligència, la poca que hi ha d’haver en eixe ministeri madrileny i en els seus mentors i inspiradors.

Alumnes de Grau Unisocietat Unimajors i ISA de la UVEG i de Llicenciatura en la UA de Xile 2006-2021).docx