LA BAMBOLLA DE L’ART

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Per poc que fixem la vista enrere i reflexionem sobre l’art i els seus protagonistes ens adonem que el gènere masculí ha marcat tendència en aquesta vessant creativa de l’ésser humà, independentment que les dones hagen exercit la seua praxi i el resultat haja estat tan satisfactori o més. Gairebé cap civilització ni cultura occidentals, per no anar més lluny, ha reparat en recordar-les i si ho ha fet ha estat de forma tangencial, si volen marginal com qui no vol, vaja. Un estat de la qüestió avui incomprensible, però que es comprèn bé per poc que analitzem el substrat patriarcal de les societats que ens han precedit i, també, de què formem part com una mena d’inèrcia insondable que segueix perpetuant-se.

Moltes dones, algunes d’elles excepcionals, foren artistes i mecenes a l’alçada de qualsevol altre home distingit en aquests afers, tanmateix han tingut la dissort de nàixer en mons masculins que les han fet gairebé invisibles. La primera raó és, sens dubte, el pes exercit per la pròpia Església cristiana, catòlica en particular, la segona directament relacionada amb ella la seua doctrina misògina; alhora el poder fàctic o polític clarament supeditat o en consonància amb la religió, la resta la mentalitat i moralitat subsegüents. Una mena de lluç que es menja la cua d’efectes palmaris fins ara mateix, malgrat l’eclosió femenina en tots els aspectes de la vida quotidiana, l’art un d’ells.

I és que no hi ha dones als llibres de text, o hi ha massa poques, i si les hi ha fa la impressió que siga més obra d’un accident afortunat que per una veritable voluntat de relatar la realitat sense subterfugis caducs. Aquelles dones que han reeixit ho han fet, com esdevé en l’actualitat, sobreposant-se als entrebancs dels qui en elles veien éssers o bé inferiors o bé destinats a altres menesters, diguem-ne més prosaics. O siga, demostrant la seua vàlua esforçant-se més que els homes. Si pot ser sense aparentar-ho.

Dic tot açò perquè ara vivim en un escenari un poc més falaguer però encara retardatari i certament enutjós. Com si les creadores plàstiques hagueren tingut el mateix tracte de favor que tradicionalment té el gènere masculí. Però no només això, també un panorama artístic que, com el dels homes, sembla haver tocat sostre en un món globalitzat que segueix faltant-los el respecte més o menys en igualtat de condicions, perquè ni unes són clarament reconegudes a pesar d’una major visibilitat guanyada a pols ni els altres suren com seria desitjable en una societat on hi ha molt (no sé si massa) i de tot pelatge i condició. Mai com en aquests temps hi ha hagut tant d’artista, tanta obra diversa i tan poc valorada en termes generals en moments de confusió a què no dona resposta el món que envolta l’art tal i com fins ara s’ha concebut. La lícita aspiració de tots plegats per donar a conèixer l’obra perquè siga valorada xoca frontalment amb unes estructures expositives i de mercat obsoletes que, és cert, han potenciat sobre manera les cases de cultura de nombroses ciutats i poblacions a banda de les galeries de sempre però que, alhora, semblen satèl·lits d’un univers inabastable on es difuminen.

Mai no en són prou les exposicions (individuals o col·lectives), ni els certàmens, ni els catàlegs, ni les monografies, ni les crítiques que, per centenars o milers, es fan pertot arreu quan el públic no està suficientment preparat culturalment per a valorar-ho en la seua justa mesura i quan tampoc transcendeixen com calgués ni els creadors ni la seua respectiva obra en la voràgine. Un estat de la qüestió dramàtic que té correlació directa amb el vessant literari i musical, dependents de les editorials i dels segells discogràfics, respectivament, i de la seua potència i abast.

En definitiva, una bambolla la de l’art que afecta tant a dones en ebullició creixent com a homes suposadament consolidats pel fet de ser-ho. Al remat, un conjunt d’esforços mancomunats contracorrent per amor a l’art.