‘LA CLAVE’, UN PROGRAMA CLAU EN LA TRANSICIÓ
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Sovint recorde la transició a la democràcia com un període de descobriments en el pas de la infantesa a l’adolescència, al remat l’etapa de la meua vida que coincidí amb el darrer franquisme, les primeres eleccions democràtiques i la Constitució de 1978 fins l’arribada del PSOE al govern de l’estat. Entre els 10 i els 17 anys, o, el que és el mateix, entre l’EGB i el Batxillerat vaig retratar aquella etapa com qualsevol xiquet que aspira a ser major, sobretot a la majoria d’edat vista com una mena d’alliberament. Només el temor a fer la mili per les històries que envoltaven aquesta prestació obligatòria significava una balda per als xics de la meua generació, encara que a tants anys vista ens semblava una fita tan llunyana com gairebé inevitable.
En realitat, em ve a la memòria amb meridiana claredat la mort de Franco i els tres dies de festa de què vam gaudir a l’escola, unes jornades solejades en què poca gent es veia pel carrer –menys encara els menuts-, en què en determinades cases hi havia banderes d’Espanya amb crespó i RTVE oferia de forma interminable concerts de música clàssica a mode de rèquiems per l’ànima del dictador. Si file una mica més prim, rememore també els dies previs al traspàs del Generalíssim, quan el professor de 5é, D. Manuel Cerdá, seguia pel transistor les noticies sobre la seua agonia i els moviments polítics que podien albirar-se al seu propòsit. Ell ens posava feina en un baix del carrer de l’Alcázar de Toledo (després rebatejat com d’Ausiàs Marc) de Meliana i seguia amb atenció les informacions mentre no s’escoltava una mosca. Al remat, el peatge a satisfer pels baby boomers davant la imprevisió de les autoritats educatives competents.
Tanmateix, aquell curs no l’acabàrem en l’esmentat baix comercial, ho férem en un altre al carrer de Rodrigo Cantó, més a prop de l’estació del trenet que, poc abans, havia estat una matriceria, davant mateix d’una fàbrica emblemàtica que –com el Caudillo uns mesos abans- també expirava al so de les darreres sirenes marcant les pautes laborals, Mosaico Nolla, SA. Així acabàrem el curs quan començava l’estiu, com ara mateix acaba d’esdevenirfeliçment.
Els cursos següents coincidirem amb l’esmentada Transició mentre uns i altres, en realitat tots plegats, ens anàvem fent majors, deixàrem les xapes, les boletes, les gomes nuades a les finestres i l’amagatall a la via pública per a col·leccionar cromos, segells i, alguns, seguir jugant al futbol on podíem i muntant en bici pels carrers i els camps perduts. Sobtadament, començaren a aparèixer en els paretons i les façanes cartells de significació política convidant a participar en mítings i eleccions, les ràdios i alguns periòdics animaven també la nova etapa, els pamflets i les pegatines es feren habituals, fins i tot les del PCE. La infantesa anava quedant-se al darrere d’una adolescència florida en què quasi tot semblava nou, i si no nou, renovat.
Així anàrem creixent fins que aquella TV de dos canals en blanc i negre es tornà a poc a poc a color mentrealguns canvis es feren evidents, malgrat que les emissions seguien finalitzant a les 24h amb l’himne d’Espanya, la nova bandera constitucional onejant i l’omnipresent efígie de l’avui Emèrit. En aquella tessitura, alguns programes inèdits fins aleshores anaren obrint-se camí, com ‘La edadde oro’ o ‘La clave’, presentats per Paloma Chamorro i José Luis Balbín, respectivament. Ambdós, com potser alguns altres que ara no em vénen al cap, de gran repercussió entre els telespectadors del moment.
‘La clave’ acabà per convertir-se en un clàssic de divendres a la nit, no només entre molts adults sinó entre els més joves perquè, després d’una bona pel·lícula,s’abordava determinada qüestió d’interés en una tertúlia civilitzada a pesar de la distinta procedència dels contertulians (molts d’ells ben significats), entre una autèntica cortina de fum quan encara es fumava en els platós, les aules i les consultes mèdiques. Era, efectivament, un altre temps estrany per als joves d’avui, com és natural.
El programa de Balbín es convertí en un clàssic, un fenomen de culte que començà a familiaritzar-nos amb el debat en llibertat, independentment dels posicionaments dels convidats. Un moment estel·lar d’aquella RTVE que, com ens públic, pretenia desempallegar-se del passat i enllaçar amb la modernitat democràtica en construcció. Llàstima que després de més de 400 programes, el propi PSOE mitjançant el seu director general s’encarregà de posar-li el punt i final. Un moment clau en què aquella mena de llibertat per domesticar passà a millor vida. De fet, quan Antena 3 tornà a emetre el programa res no fou el mateix, tot havia canviat en aquest país.