La confrontació sistemàtica com a eina política, una pèssima decisió
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Fa molt de temps, potser massa, que la política espanyola s’ha crispat de mala manera. Tant, que la tensió es palpa en qualsevol acte protagonitzat per VOX i PP, entestats en tombar el govern de l’estat a tota costa. Que aquest panorama d’enfrontament sistemàtic l’encapçale l’extrema dreta no estranya gairebé ningú: són uns perfectes oportunistes, mai no governaran i el seu programa polític frega tant la violència verbal com la legalitat constitucional. No enganyen ningú (tret d’incauts o insensats), no tenen res a perdre, la provocació constant és la seua panacea i, mentrestant, viuen plàcidament de l’erari públic. És la crua realitat.
Tanmateix, que el PP, ara com abans, seguisca ben a prop el viarany ultramuntà dels seus deixebles díscols i competisca amb ells per demostrar que el seu missatge és igual de dur/implacable (és a dir, intransigent) em sembla temerari, encara que eixa praxi puga conduir la formació a governar a mig termini. Les escomeses constants al president i l’aleshores vicepresident, ben vist gran part de la tàctica pueril d’aquesta dreta que s’inspira en els guions engroguits d’Aznar i Rajoy pel que fa a Felipe González i José L. Rodríguez Zapateto, respectivament, o la política de la desconfiança permanent sobre l’executiu amb rifi-rafes tan repetitius com incendiaris s’han convertit en moneda d’ús corrent.
Les darreres ocasions en què ambdós partits han afilat les seues accions: Ceuta i Catalunya, prometen marcar l’agenda política en els pròxims mesos. El tema nord-africà requereix més que mai d’una comunió d’interessos i no donar peu a les malifetes d’un estat de baixa qualitat democràtica com el marroquí, sobretot quan en el conflicte del Sàhara occidental Espanya no es pot posar sempre de perfil. Pel que fa als possibles indults dels polítics catalans, no hi veig moltes més solucions si es vol reconduir una situació que a punt estigué d’acabar dramàticament i que, encara que semble més tranquil·la a hores d’ara, pot reviscolar en qualsevol moment. No hem d’oblidar el paper que, temps abans, jugà el PP de Rajoy precisament a l’hora d’enfrontar la resta del país amb Catalunya amb motiu de la reforma del seu estatut, acció que el catapultà a La Moncloa però que, de rebot i com era d’esperar, exasperà lògicament a la ciutadania catalana i la seua classe política. La resta és història contemporània viscuda i patida.
Pot ser hauríem de pensar que els polítics independentistes continuaran sent-ho tant si compleixen integres les penes com si no. En realitat, no tenen perquè renunciar a allò en què creuen quan el seu convenciment i les seues accions ho demostraren fefaentment. De fet, les dues darreres eleccions autonòmiques han reflectit amb claredat que ni Ciutadans ni el PSC han pogut fer-se amb el govern i sí el bloc independentista, malgrat les seues fissures.
Tot i això, l’embolic al Principat tampoc ho resoldrà el previsible indult en el plànol pròpiament polític, quedaran Puigdemont i els consellers fugats com a apèndix enverinat pendent. Una nova incògnita.
Com deia, si polèmic és l’indult, no ho és menys la via judicial a través del recurs i, sobretot, tornar a fer mocions en els ajuntaments en què governa el PP i, de forma paral·lela, mobilitzacions interessades al llarg i ample de l’estat. Seria com tornar als nefasts temps de Rajoy i inflamar de bell nou l’ambient arbitràriament per allò d’arribar a descavalcar Sánchez, malgrat els costos que genere l’ambició inconfessa de Casado. Per cert, el partit del qual és residual a Catalunya, on el PP no representa quasi ningú per tot el que he referit.