La superlliga de Florentino, el penúltim escaló del neoliberalisme depredador

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

No és la primera vegada que m’ocupe del magnat madridista. Recorde que fa temps ho vaig fer per mitjà d’una mena de metàfora en què comparava el seu abnegat quefer galàctic amb la més modesta labor del Ratoncito Pérez. No content amb dominar el sistema solar que en si representa La Liga i la galàxia que significa la Champions League, ara es llança a la conquista de les altres constel·lacions encara inexplorades com una mena de remake en clau futbolera de l’exitosa sèrie de George Lucas, La guerra de las galaxias. Per si el productor nordamericà no havia acabat d’explotar la fórmula cinematogràfica en pla ficció, tenim l’emperador Florentino per reviure-la de la mà dels seus adlàters multimilionaris europeus (el costat obscur) i acabar definitivament amb la república del futbol que es practica en tot el continent.

Tanmateix, la UEFA (i la FIFA), amb les seues competicions nacionals -la veritable res publica, vaja-, tampoc és que siga un exemple a seguir per la seua transparència i veritable foment de l’esport rei allà on es practique, des de l’àmbit pròpiament aficionat fins el professional. Entre uns pocs rics menegen els interessos i la resta es conforma amb les seues deixalles. Negar l’evidència és obviar la veritat, malgrat que la injustícia campe pels seus respectes.

No és la primera vegada que els millors clubs avui intenten mamprendre el camí d’enmig, tots rics (com endeutats), alguns cotitzen en borsa i es disputen tant els millors jugadors com els sucosos drets audiovisuals. Però alguns d’ells no són tan històrics de l’esport que ens ocupa, tampoc ens enganyem: són nou rics.
Els 12 clubs que, a instància del president del Real Madrid, volen reorganitzar el futbol europeu a costa de la resta de les entitats que històricament els han fet tan grans i llorejats demostren alguna cosa més que avarícia, posen negre sobre blanc el nul respecte que els mereixen: “dame pan y llámame tonto”, en diuen.

Més enllà de com quede l’afer, precipitat de segur pels efectes de la pandèmia (ningú no pot negar que el públic és el motor de tot i no a l’inrevés), part del mal ja s’ha fet en crear-se un precedent nociu que és un insult a la immensa majoria dels clubs, molts d’ells tan històrics i guardonats o més que els que conformen el nou apostolat.

Els aficionats del Madrid, Barça i Atleti no són millors que els de la resta, poden ser-ne més però ni de lluny més qualificats. Un detall més que caldria no oblidar i que, amb decisions com aquestes, demostra el menyspreu de determinats dirigents per allò de ser més poderosos mentre que la competència llangueix definitivament per deslleialtat manifesta i falta d’estímuls.

Mentrestant, i com a corol·lari, el Barça, ja saben ‘Més que un club’, duu mesos encomanant-se a tot el santoral perquè Messi, el millor jugador del món, estiga a gust i renove a canvi d’uns 70 milions d’euros per temporada (malgrat que els puga cobrar en diferit o, ja posats, en cromos del Coyote). Això és el que no pot ser ni es deu permetre. Ni això ni sous no tan cridaners però igualment insultants com els de molts dels futbolistes, entrenadors i representants. Una pocavergonya, com els fixatges exorbitants de què uns pocs es beneficien a mans plenes mentre la societat en el seu conjunt s’empobreix tan acceleradament com dramàtica. Al remat, el penúltim escaló del neoliberalisme depredador també ha arribat al futbol… encara que la fórmula no és nova, malauradament. Ja saben, “d’aquella pols, aquest llot”.