La vara de mesurar… la cultura
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Acabem d’assabentar-nos que, mentre que va a restaurar-se el llenç a l’oli d’Espinosa “La Immaculada Concepció amb els Jurats de València” (1662), ubicat en el Saló Daurat de la Llotja, encara està en l’aire la declaració com a Bé de Rellevància Local (BRL) de l’antic Cinema Metropol (1932), al carrer d’Hernán Cortés de la capital. Si bé ho mirem, aquestes dues manifestacions culturals pertanyents a èpoques i sensibilitats artístiques distintes no deixen de ser el reflex d’aquelles societats pretèrites. L’una pictòrica i l’altra arquitectònica representen, ben mirat, les dues cares d’una mateixa moneda, l’anvers i el revers de la fortuna en diríem. Quelcom amb què convivim sense adonar-nos en la quotidianitat i, potser per això mateix, no alça ni pols ni remolí entre la ciutadania, capficada en altres menesters sovint més prosaics.
L’obra d’Espinosa era una autèntica vergonya que s’exposés en unes pèssimes condicions durant tant de temps, en primer lloc perquè va eixir de les mans d’un dels més destacats pintors del barroc, en segon per les seues dimensions, ambició compositiva i significació, i en tercer lloc per la transcendència per a la pròpia ciutat en aparèixer retratats per a la posteritat els jurats del cap i casal envoltant la Mare de Déu. Una pintura que recentment fou posada en valor en l’exposició dedicada precisament al dogma immaculista en el Museu de Belles Arts de València i que fou comissariada per l’actual director del mateix.
El Cinema Metropol no deixa de ser fill del seu temps, la República. Un període reivindicat constantment des de la Transició, però sobretot des de l’entrada en vigor de la Llei de Memòria Històrica. Obra de l’arquitecte Javier Goerlich (vegeu l’edició de 31 de gener de 2019 d’aquest mateix diari), qui també comptà anys arrere amb una exposició –autor de la desmantellada plaça d’Emilio Castelar, les restes que queden de la qual estan localitzades en forma d’abocador-, per no comptar no compta ni amb el mínim nivell de protecció de què disposen els consistoris com a BRL. Una vergonya en el deure de tots els ajuntaments democràtics hi haguts des del traspàs del dictador, però molt particularment de l’actual quan l’edifici corre perill de desaparició imminent amb l’excusa peregrina de la construcció d’un hotel. A eixe respecte, el de la seua protecció, s’ha dit pràcticament de tot des de les institucions i entitats que han estat consultades a l’efecte (a favor i en contra), hi ha hagut manifestacions davant de la seua façana i, com no podia ser d’una altra forma, alguns articles d’opinió en la premsa en un sentit i en un altre.
La universitat a què un servidor pertany (a través del Departament d’Història de l’Art i de la mateixa Facultat de Geografia i Història) s’ha manifestat amb claredat defensant el seu valor arquitectònic i ornamental. Una institució més que respectable que compta amb un magnífic rectorat (1908) contemporani al Metropol i que no és gens dubtosa per la solvència intel·lectual dels seus professionals i pel coneixement que genera a diari, en aquest cas des dels camps de la història de l’art i de la història contemporània.
Que després de tants anys el Metropol encara no haja estat inclòs entre els Béns de Rellevància Local de València fa molt que pensar, sobretot quan ha estat un edifici conegut, viscut, estudiat i posat en valor per alguns dels millors coneixedors de l’arquitectura del període. És a dir, no ha passat desapercebut entre les especialistes.
Tant de debò la seua pròxima declaració com a tal comporte la seua protecció i conservació, almenys dels elements que conformen la façana, i, si no tot, una part substancial de l’edifici puga seguir donant fe de l’efímera etapa en què València fou -durant quasi un any- capital de la República en plena Guerra Civil. Al remat, fa més qui vol que qui pot. A veure com els llueix el pèl als nostres representants electes en qüestions tan sensibles per a la ciutat i la seua història com aquesta. En definitiva, quina és la seua vara de mesurar… la cultura.