L’ambaixador Vich, un valencià en la Roma del Cinquecento

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Els Vich, una nissaga nobiliària que -com altres de semblants a terres valencianes- prosperà sobre manera amb el canvi dinàstic esdevingut en la Corona d’Aragó a Casp el 1412, arribaren a assolir un gran protagonisme a través de Jeroni Miquel i Guillem Ramon Vich i Vallterra, cap del llinatge i ambaixador de Ferran II d’Aragó i Carles I, i canonge de la Seu i cardenal amb Lleó X, respectivament.

Tots dos, des de distintes responsabilitats, van viure l’esplendor del Cinquecento en la Ciutat Eterna, molt en particular Jeroni, qui a banda de viatjar a Nàpols amb el Catòlic i la seua segona esposa, Úrsula Germana de Foix, residí a Roma entre 1507 i 1521, data en què després de visitar Florència tornà definitivament a València, quan a la capital i el Regne es dirimia la Germania.

Jeroni (1459-1534), després de combatre com a soldat en la Guerra de Granada i d’exercir com a comptador del Regne i justícia criminal de València, fou designat ambaixador a Roma, càrrec que exercí davant dels pontífexs Juli II i Lleó X durant catorze anys, període en què gestionà la investidura dels regnes de Nàpols i Navarra en benefici del monarca aragonés, les polèmiques relacions entre aquest i el rei de França, així com la butlla que facultava l’Orde de Santiago per a fundar un convent a Orà, convocar el Concili del Laterà i la formació de la Santa Lliga o la concessió a Ferran II del Maestrat dels Ordes Monàstics en administració perpètua, la formació de la Lliga entre Carles I, Lleó X i l’emperador Maximilià o la incorporació de Milà a la monarquia hispànica.

Arribat al Grau el 21 de juny de 1521, fou rebut amb el seu seguici amb gran pompa a pesar de la conflictivitat del moment, quan la Germania encara estava lluny de ser sufocada pel bàndol nobiliari. Guerra oberta en què participà junt amb el seu fill Lluís, encara que es va retirar a les seues possessions i al monestir de Murta a Alzira, del qual els Vich foren patrons i generosos mecenes durant generacions. Per les seues virtuts diplomàtiques, fou enviat a Benissanó mentre estigué pres en la seua fortalesa el rei francès Francesc I, apressat pels terços al camp de batalla en Pavia (Itàlia).

Jeroni Vich, que fou també virrei electe de Sicília encara que no arribà a prendre possessió, morí el 7 de gener de 1534, sent soterrat en l’església de la Murta, com ho havia estat poc abans el seu germà Guillem Ramon, mort a Roma el 1525.

Una personalitat, al capdavall, que va viure el començament de l’enderroc de la basílica paleocristiana de Sant Pere del Vaticà i de la construcció del nou temple per Bramante, la pintura de la volta de la Sixtina per Miquel Àngel i de les Estances Vaticanes dels papes della Rovere i Médici o la decoració de les Lògies per Rafael, a més de la repercussió de les troballes arqueològiques en la Domus Aurea o del ‘Laocoont i els seus fills’ i el ‘Tors Belvedere’, escultures hel·lenístiques que tant influïren en l’escultura renaixentista, molt particularment en Buonarroti, per no esmentar altres experiències estètiques semblants mentre va romandre a la península transalpina. Un ambient humanista exquisit que influí en el seu gust i personalitat cosmopolita, com demostren les pintures de Sebastiano del Piombo que va traure al seu palau entre d’altres peces artístiques que desconeixem (tal com féu segurament el seu germà pel que fa al baix-relleu anònim amb el ‘Baptisme de Crist’), obres que impactaren entre els pintors locals, molt particularment en el més destacat de tots des de la segona dècada del segle XVI, Joan de Joanes.

Fruit d’aquest esperit renovador en clau renaixentista italiana cal enquadrar l’encomana a Gènova del cortile que, cap el 1527, es transportà al seu palau en el cap i casal, feliçment recuperat i recompost -després del seu enderroc el 1858- en l’ampliació del Museu de Belles Arts de València, on fou inaugurat el 7 de juliol de 2006.

Un exemple ben reeixit –si se vol, paradigmàtic- de les intenses relacions forjades entre el regne de València i Itàlia, sobretot des dels temps d’Alfons V el Magnànim, en concret a nivell cultural i artístic, les quals anaren quallant en un medi fortament goticista de caire flamenc.