L’any Fuster, però també de Portaceli
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Amb tot mereixement, aprofitant-se el centenari del naixement de l’escriptor de Sueca, va declarar-se oficialment el 2022 com a l’Any de Joan Fuster. Una personalitat d’una rellevància intel·lectual extraordinària molt per sobre de la mitjana al País Valencià contemporani que encara avui és polèmica, ben mirat la millor herència que deixà el seu pensament arreu milers i milers de pàgines, tant inèdites com feliçment editades.
Joan Fuster fou fill del seu temps i de les seues circumstàncies, no cap dubte, i la seua magna obra cal fixar-la a eixes precises coordenades per les que transità. Un context difícil, més encara per a un pensador perifèric d’una perifèria tristament consolidada amb els pas dels segles, sobretot des de 1707 ençà. Sueca no és València, ni aquesta ciutat és Madrid ni tan se vol Barcelona. Eixe és per a mi el seu gran mèrit, bastir una obra tan densa com global des d’un punt gairebé insignificant de la geografia (amb el permís dels també il·lustres Bernat i Baldoví, Puchades, Burguera, Mañó, Palàcios, Furió o Baldoví, entre d’altres suecans de pro), lluny de la parafernàlia cosmopolita de l’elit intel·lectual predominant des de la segona meitat del segle XX. Al capdavall, un escriptor imprescindible que sempre va viure a la seua casa i mai no renuncià a l’assossegada vida d’un poble rural dedicat majorment al cultiu de l’arròs. Tant ell com el mític Tonico, fadrins de soca-rel, compartiren la mateixa idiosincràsia durant les seues vides, la qual cosa no impedí que les seues respectives activitats professionals traspassaren fronteres.
Només resta desitjar que el seu llegat siga per fi difós i conegut amb el decidit suport de les institucions valencianes, i que de la mà de Josep Palàcios, Antoni Furió, Francesc Pérez Moragón, Toni Mollà, Ferran Garcia-Oliver, Pau Viciano i molts altres autors que s’han ocupat de l’homenatjat, sobretot des que Fuster va faltar el 1992, continuen (re)editant-se les seues obres completes, assajos i entrevistes al voltant de la seua figura, així com, si si pot ser, alguna biografia que li faça justícia.
Aquest nou any, però, també se celebrarà el 750 aniversari de la cartoixa de Portaceli (Serra), el monument arquitectònic i artístic encara en ús d’eixa categoria més antic del regne de València, només per darrere de la Seu si no estic errat, el que parla ben a les clares de la seua importància. Un complex monàstic fundat el 6 de novembre de 1272 per voluntat de fra Andreu Albalat, tercer bisbe de València, i el capítol catedralici als peus de la serra Calderona, al damunt d’un antic poblat mudèjar, Lullén.
Portaceli fou també un dels monestirs més influents durant gairebé una centúria entre els segles XIV i XV pel que fa als destins tant del reialme com de la Corona d’Aragó. D’ella eixiren dos generals de l’Ordre (el valencià Dom Bonifaci Ferrer i el saguntí Dom Francesc Maresme) i dos dels electors que decidiren a Casp quin dels candidats havia de cenyir-se la corona de la confederació catalano-aragonesa després del conflictiu interregne (el mateix Ferrer, resident aleshores a Valldecrist, i el donat aragonès Francesc d’Aranda), entre d’altres moltes figures eminents en espiritualitat, lleis i lletres.
A més de ser la degana de les fundacions de l’orde de sant Bru a terres valencianes, també ho és en l’actualitat del conjunt de les cartoixes de la península Ibèrica i les illes Balears després del lapse de l’exclaustració (1835-1944) en què serví per a altres menesters.
El seu llegat històric i artístic, per consegüent, és de gran magnitud, doncs, a més de la seua arquitectura, l’aqüeducte, alguns retaules originals i excel·lents pintures al fresc que es conserven in situ, molts museus i col·leccions (inter)nacionals guarden nombroses de les seues joies artístiques en forma de manuscrits, orfebreria, escultures i pintures, com el propi Museu de Belles Arts de València o la Hispanic Society of America a Nova York, entre d’altres més.
Un cenobi de gran impacte paisatgístic, a més a més, en què se segueixen fil per randa les Consuetudines Cartusiae escrites al segle XII i inspirades al seu torn en les experiències eremítiques-cenobítiques del seu fundador, Bru de Colònia, al desert de Chartreuse als peus dels Alps francesos, a qui l’historiador de l’art Francisco Fuster Serra li ha dedicat dos insuperables monografies, publicades a València (1993, reed. 2003) i Salzburg (2012), respectivament. Obres en què qualsevol pot veure retratada l’evolució del monestir en paral·lel a la consolidació del regne fundat per Jaume I. Insistim, tret de la Seu metropolitana no hi ha cap altre edifici tan vetust d’eixe relleu en ús des de temps del Conqueridor.
Seria potser massa demanar a les nostres institucions –particularment la Diputació de València- que estigueren a l’alçada de l’esdeveniment, sobretot si entenem que la ingent producció literària de Fuster no hagués tingut massa sentit sense la singularitat que representa també Portaceli en la història dels valencians i, poc més enllà, d’aragonesos, balears, catalans, napolitans, sards o sicilians. En tot cas, deixem escrita la carta als Reis Mags i que siga el que haja de ser. Amb reconeixement oficial o sense ell la fundació del Camp de Túria seguirà en actiu 750 anys després i d’alguna forma digna ho commemorarem perquè quede constància per a la posteritat. Fa més qui vol que qui pot, com segur diria, clarivident, Joan Fuster.