LES ALTRES VIDES DE L’ART

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Cal imaginar-se per uns instants com hagué de ser aquell gran terratrèmol patrimonial que suposà la Desamortització. Un sisme d’enormes proporcions que sacsà com mai els fonaments mateixos de l’Església catòlica i que venia precedit d’altres dos de menor intensitat: la Guerra del Francès (1808-1814) i el Trienni Liberal (1820-1823) com anunciadors del cataclisme posterior.

Un estat com l’espanyol, deconstruït al llarg de la història –sobretot des dels visigots en avant- i eminentment cristià i catòlic en el seu substrat des de temps de Constantí el Gran, com també musulmà i jueu durant segles, experimentava per primera vegada des de 1492 els efectes d’una amputació dramàtica en tant en quant se dessacralitzava en un estat confessional tot allò relatiu a les fundacions de caràcter regular, s’expulsava els religiosos de les mateixes i, des d’aleshores, els edificis, els documents, les biblioteques, els ornaments litúrgics, la indumentària, l’orfebreria, les pintures i escultures passaven a mans de l’estat mitjançant les juntes provincials creades a l’efecte.

Un daltabaix en aquella societat decimonònica, beata i practicant, però també analfabeta i supersticiosa a parts iguals, que veié com bona part del poder que l’Església havia acumulat impertèrrita des d’antic desapareixia sobtadament, també les rendes que els ordes monàstics acumulaven secularment. En veritat, una autèntica revolució en la mentalitat que, com un castell de baralles, no deixà d’afectar moltes altres vessants de la quotidianitat.

El furor immobiliari i els seus efectes sobre l’urbanisme de les ciutats, encara emmurallades, foren conseqüència de la subhasta de nombrosos convents i els seus terrenys més o menys extensos. Un panorama que tingué altres efectes en multitud de monestirs espargits pel territori a través dels termes municipals, en què la majoria d’aquests complexos es dedicaren indistintament a pedrera o explotació agropecuària, pervertint-se absolutament el seu sentit, l’ús, la seua transcendència històrica i el seu valor arquitectònic, artístic i, fins i tot, paisatgístic. La major part d’ells patiren danys irreversibles o desaparegueren, mentre que només uns pocs pogueren salvaguardar bona part de la seua fisonomia.

La dispersió fou, tanmateix, el tret que singularitzà la gestió in situ i la posterior administració dels bens mobles, moltíssims, d’antiguitat considerable en la major part de casos, quan no existien especialistes en el seu tractament, anàlisi, estudi, interpretació i restauració. En realitat, paradoxes de la història que han condicionat des de llavors sobre manera les investigacions per tal de reconstruir aquells monuments egregis en la seua esplendor i, de passada, tot allò que suposaren en contextos pretèrits. La inevitable desaparició, dispersió i destrucció de molts d’aquests bens ocasionà que no tot arribara on calia perquè, després de ser inventariat, enregistrat i catalogat, poguera estar a l’abast tant d’especialistes com del públic en general en les millors condicions possibles.

Arxius, biblioteques i museus públics són generalment les institucions on han anat a parar els bens que han sobreviscut a les circumstàncies sempre atzaroses del patrimoni cultural des d’aquell moment fatídic. Molts d’ells en pèssimes condicions i amb freqüència inaccessibles als estudiosos i també als curiosos. Motius pels quals reconstruir amb fidelitat absoluta el passat en temps històrics mai no podrà fer-se com seria desitjable; moments que significaren –no en cap dubte- l’inici d’una altra vida per a les obres d’art que recalaren als museus, inevitablement descontextualitzades i exposades segons els criteris museogràfics en boga en cada moment, les quals conviuen amb altres adquisicions de procedència diversa. .