L’horta, entre el miracle i el miratge
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Queda tan poc de natural en aquesta parcel·la central del nostre allargat país que em faig creus de com persisteix en ell encara el secà i, sobretot l’horta que la singularitza. Un territori tan pervertit en la seua essència des de fa només mig segle que espantaria a qualsevol dels nostres esforçats avantpassats si pogueren alçar el cap. Com saben els experts en la matèria, l’Horta mai no ha estat una sinó que diverses hortes han anat sobreposant-se al llarg del temps a les altres tal com muda la pell d’un escurçó o canvia de color la d’un camaleó.
l’Horta té el seu imaginari com el tenen altres contrades; tanmateix, el fet que la capital forme part d’ella al seu bell mig ha contribuït més a pervertir-lo que a posar-lo en valor secularment. La demarcació, vulguem o no, ha estat, està i estarà mediatitzada no pel que desitgen els seus habitants –entre ells els de la seua àrea metropolitana- sinó pel que facen o deixen de fer els veïns de la urbs. Són faves comptades quan el pes demogràfic i, per consegüent, de decisió no és de tots els seus pobladors sinó sobretot d’una bona part d’ells concentrats en la ciutat: els urbanites per damunt de tot.
De fet, comptat i debatut, estic plenament convençut que la immensa majoria dels domiciliats a València segueixen d’esquenes a la realitat que la circumval·la i no comparteixen en absolut els valors que encercla. Així ha estat tradicionalment i així és a hores d’ara, tal qual esdevé amb parcs naturals ben propers com la pròpia Albufera i el mateix El Saler. Ni tan sols els nous vents ecologistes semblen haver capgirat la mentalitat d’una societat que encara veu en allò mínimament natural, quelcom tan necessari per allò de paisatgístic com aliè malgrat la seua proximitat, que, sovint, olora mal i es treballa per llauradors, éssers hereus d’un neolític permanentment rediviu.
No m’agrada recórrer sempre a la història ni tampoc a la literatura per a reivindicar un espai que, si es manté viu i en ús ara miraculosament és perquè és productiu i hi ha agricultors, a més d’unes institucions quasi mil·lenàries que regulen i administren els recursos hídrics com un rellotge de precisió. La resta, si m’ho permeten, no deixa de ser un miratge: allò que en l’inconscient volguérem que fos però que no deixa de ser una utopia.
Si hem incidit fins aquest moment en l’allargada ombra que representa la ciutat, depredadora sense concessions del seu hinterland, tampoc queden exempts de responsabilitat tots i cadascun dels pobles de la comarca, ja que en el pecat porten la penitència per allò d’actuar, des dels anys 60 de la passada centúria, com a fills bords d’una mentalitat esbiaixada inoculada des del cap i casal en què l’especulació produïda per la construcció desaforada començà a alterar per sempre un equilibri secular. Els nostres pobles no han deixat d’emular València però per a mal (els ciutadans de la qual ignoren el seu entorn) convertint-se en lànguids succedanis seus a petita escala: Mislata, Torrent, Quart de Poblet, Paterna, Godella, Burjassot, Tavernes Blanques, Albuixec, la Pobla de Farnals o Alboraia són uns pocs botons de mostra però ben il·lustratius. En realitat no són una cosa ni l’altra, ni tampoc la d’enmig. Esperpents consentits pels seus habitants, i impulsats tan alegrement com irresponsablement pels polítics de torn que els han representat i representen, convertits en espills de la barbàrie urbanística i mediambiental arrodonida per una xarxa d’infraestructures embogida (obra pública, vaja) de caràcter autonòmic o estatal en una cursa accelerada cap al no res.
No sóc optimista, mai no ho he estat en realitat, i no veig solució possible malgrat que la moda del carril-bici semble una oportunitat, però amb més asfalt encara pertot arreu. Tot val per a adornar l’horta, disfressar-la de modernitat mediambiental, mentre que del secà ningú s’hi ocupa abandonat totalment a la seua sort ara que el taronger no és rendible com abans i què importen les garroferes, oliveres, els ametllers i la vinya perdudes entre camps erms, bancals arruïnats, brossa seca i algun que altre pi testimonial.
Seguim menystenint el nostre hàbitat i creiem, incauts acomodats, que qualsevol llei alterarà per a bé allò que ja no té remei i que si en té a hores d’ara és per l’acció abnegada del llaurador, de ningú més. Els que vivim als pobles ho sabem, entenem que allò que ens proporciona vida segueix treballant-se diàriament amb cura (ara les xufes, carabasses i tomaques, abans les creïlles, cebes i carxofes, més avant les cols i de nou cebes i carxofes majoritàriament), els bans setmanals anuncien l’entrada de l’aigua per les sèquies mentre els tractors preparen els horts després dels guarets i els magatzems de verdures bullen perquè els distribuïdors facen, finalment, el gran negoci.
Idealitzar l’Horta no condueix enlloc, tampoc teoritzar sobre ella des de càtedres impol·lutes ni documentals impecables quan els nostres polítics no s’ho creuen i la seua gestió és sempre a curt termini. L’Horta ha de ser productiva o no ho serà, però això tampoc és suficient, perquè ho ha estat fins l’actualitat i així ens llueix el pèl. La capital i els seus pobles han de deixar de créixer d’una vegada, com ja he dit en més d’una ocasió ser-ne més no és cap garantia de progrés ni molt menys de qualitat de vida. Apliquem-nos d’una vegada la lliçó o el conte, tant se val, que són ben senzills de comprendre.