MARTÍ DOMÍNGUEZ AL NATURAL
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
L’escriptor, científic i periodista valencià publica la seua darrera obra, Del natural. Una història de la natura en la pintura (Barcelona, 2023), guardonada amb el III Premi Bones Lletres d’assaig humanístic, en la qual –a través de 344 pàgines amb il·lustracions en blanc i negre escollides ad hoc– ha seleccionat un bon grapat de pintors europeus entre els segles XIV i XXI que es van distingir precisament perquè les seues obres (almenys les que l’autor ha disseccionat per a l’ocasió) s’inspiraren en la natura de forma excepcional.
Un assaig pel que desfilen no només un munt de pintors molt coneguts, des de Giotto fins Barceló, sinó també molts altres de reconeguts com no tant, més bé poc, en una memorable repassada per aquells artífexs i les seues circumstàncies que pintaren del natural la botànica,la fauna i el cos humà al detall com a parts inseparablesdel paisatge que s’obria pas. Un aspecte que, com a portador de determinat simbolisme, sovint passa desapercebut tant als historiadors i els crítics de l’art com al públic en general capficats en altres assumptes inherents a les seues composicions.
Martí Domínguez, dotat d’una prosa primmirada i d’un admirable coneixement de causa, recolzat per les seues elevades lectures, els seus coneixements científics i la seua sensibilitat a flor de pell, ens proposa un meravellós viatge artístic que, alhora, es converteix en una mena de quadern de bitàcola dels seus interessos culturals al llarg del temps, com ha demostrat amb escreix en textos precedents, en què s’intueix amb claredat l’interès pel fet artístic. Sobretot pels autors de la baixa edat mitjana (des del propi Giotto fins Van der Goes) i del segle XIX (des de Goethe fins Gauguin).
Una nova lectura d’algunes de les obres mestres de la pintura occidental que, inspirades per la mimesi aristotèlica o per l’esperit científic impulsat des de la Il·lustració segons el cas, feren possible aquella conegudamàxima atribuïda a Horaci: ut pictura poesis, inspirada al seu torn en un aforisme semblant de Simònides de Ceosunes centúries abans.
Com a historiador de l’art, celebre iniciatives com aquesta com, posem per cas, la d’altres periodistes o botànics com Carlos del Amor i Eduardo Barba, respectivament, pel que fa a noves lectures i aproximacions suggeridores al món de l’art mitjançant la pintura, tan enriquidores com complementàries a les proporcionades pels seus estudiosos, tots ells capficats, al capdavall, en el seu coneixement, la seua anàlisi i divulgació.
En resum, una obra molt recomanable de la col·lecció Llibres a l’abast d’Edicions 62, l’autor de la qual demostra de bell nou un elevat grau de coneixença del que tracta en la seua maduresa com a escriptor i assagista, tan reconegut com premiat. Un treball que, a títol de proposta, podria tindre la seua continuïtat en pintures valencianes realitzades en eixe mateix període, obra de grans autors casolans de qualitat exquisida, que conviden també a seguir reflexionant sobre els reptes ecològics en l’actualitat .