Més enllà de la política
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Passades les 10 de la nit, hora peninsular, ahir saltava la noticia del fracàs del segon impeachment a Donald J. Trump, l’únic president dels EUA que només en una legislatura ha batut tots els rècords quant a reprovacions polítiques es refereix. Censura recurrent a les seues actuacions que s’ha quedat, però, a meitat camí en no ser inhabilitat a pesar de les proves contundents adduïdes pels demòcrates i que –pel que fa a l’assalt al Capitoli- tothom ha vist des dels seus domicilis en directe i en diferit. No hi ha més cec que qui no vol veure ni més sord que qui no vol escoltar.
La maniobra republicana per evitar que la sang arribés al riu en la mateixa formació agreuja la debilitat democràtica nord-americana fins a extrems difícils de ponderar a hores d’ara. Si Biden ho tenia difícil en un país fracturat, ara se li posa pitjor encara. Un pèssim exemple que, temps al temps, s’exportarà a altres indrets quan impera la llei de la jungla, és a dir, la del més fort.
Trump encoratjà els seus per violar el més sagrat de la democràcia americana, en el moment clau de validar-se la victòria en les eleccions del seu contrincant. Just en el precís instant que el seu vice Mike Pence, desobeint-lo, certificava la seua derrota. Els valgueren cames als congressistes, Pence entre ells, per a posar-se sota la protecció policial en un lloc segur. Hi hagueren morts i, en fi, les imatges conegudes i no sé si per conèixer ho diuen tot.
Trac a col·lació la noticia, terrible per a la resta del món pels efectes col·laterals que generarà en el futur, perquè quan era adolescent hi hagueren algunes pel·lícules de Hollywood que m’impressionaren en aquest sentit, de fet quan les torne a veure encara ho fan: “Todos los hombres del presidente” (Alan J. Pakula, 1976) y “Brubaker” (Stuart Rosenberg, 1980). La primera sobre com els dos periodistes del Washington Post, Bob Woodward y Carl Bernstein, investigaren el que es coneixerà com a ‘Watergate’, escàndol que farà dimitir Richard Nixon el 9 d’agost de 1974, menys de sis mesos i mig després d’haver jurat la presidència en ser reelegit. La segona sobre el sistema carcerari a Arkansas en què l’alcaid d’un penal (Henry Brubaker, fent en realitat de Tom Murton) es disfressà de pres per a saber de primera mà les infrahumanes condicions de vida dels reclusos i s’enfrontà a la corrupció institucionalitzada.
Ambdós films s’inspiren en segles fets verídics (es basen en llibres homònims) i reflecteixen l’autocrítica necessària en un estat de dret, l’acceptació que hi ha males praxis per a poder extirpar-les del sistema i que tothom siga conscient que la democràcia segueix viva a pesar dels qui s’entesten en boicotejar-la des de dins. Crec que aquesta baixada als inferns i la regeneració subsegüent és el que més s’admira dels yankees, sobretot quan, mercè al cinema, damunt saben vendre-ho com ningú.
I és que el segle XXI començà veritablement amb els atemptats als EUA l’11 de setembre de 2001, el més impactant el de les torres bessones novaiorqueses però no l´únic, i, de moment, culmina amb el del 6 de gener proppassat al Congrés de la seua capital. Aquell ens tragué un nou període de conflictes basat en la intervenció militar a gran escala a l’Iraq i l’Afganistan, les conseqüències dels quals encara patim, i aquest d’ara tindrà altres efectes, els quals estan per arribar tant endògena com exògenament.
El partit republicà, amb el seu vot contrari al impeachment, dóna l’esquena premeditadament i amb totes les conseqüències a la pel·lícula que tothom veié entre atònit i espantat. Sens dubte corren altres temps, en què una part dels senadors americans reneguen de les seues essències i els valors democràtics per allò d’acontentar als seus seguidors, quan una representació d’ells perpetrà un autèntic colp d’estat a la sobirania nacional esperonat des de la tribuna pel seu encara president.
Més enllà de la política es pretén amagar la realitat i contravenir la veritat i l’ètica. Què ens queda després d’açò?