PAISATGES SEDUCTORS VALENCIANS

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

 

Si ens preguntem obertament quan començà a desenrotllar-se l’interés pel paisatge en l’art valencià des de la conquesta cristiana, val a dir que al segle XIV. Un gènere del que, sobretot, participaren l’escultura, la pintura o els teixits i, en menor mesura, la glíptica, l’orfebreria i la miniatura. Un estat de la qüestió provisional, sempre hi ha excepcions, que palesa les dificultats que els seus diferents artífexs experimentaren depenent del suport en què treballaren, les tècniques que utilitzaren i la finalitat que assolien les seues obres. No és el mateix un sepulcre medieval de cert relleu simbòlic atesa la personalitat del difunt –posem per cas el de Bernat Guillem d’Entença al Puig de Santa Maria- que una medalla commemorativa –molt menys si parlem de numismàtica-; no és igual una taula o un llenç independent o formant part d’un retaule, que una peça d’argent per a ús litúrgic; és diferent la superfície de un teixit que la d’una miniatura que complementa l’escriptura d’un determinat text, adaptant-se.

Starnina, fragments del retaule de Bonifaci Ferrer. Museu de Belles Arts

 

Si parlem d’estils artístics, el gòtic fou el precursor -pensem en els capitells de les portades de l’Almoina en la Seu i del cenobi de Sant Vicent de la Roqueta o en les taules de Llorenç Saragossà que es conserven al Museu de Belles Arts de València com a alguns exemples d’escultura i pintura de major antiguitat i rellevància en aquest sentit-, seguit del renaixement –tant d’importació com de caràcter casolà-, període en el qual culmina feliçment la presència del paisatge (natural o arquitectònic, fins i tot imaginat com el celestial i l’apocalíptic) i la seua versemblança o mimesi amb la realitat a l’abast de qualsevol, continuat durant el barroc i així fins les primeres dècades del segle XX, adaptant-se a cada període, circumstàncies i autoria. Una mena de resum agosarat que ens permet acotar-lo com a gènere, encara que aquest estigués supeditat sovint a les diverses temàtiques de què tractaven les diferents composicions artístiques al llarg dels anys. El paisatge pren carta de naturalesa en l’art, però sobretot s’acomoda als interessos i habilitats dels seus autors i, en segon terme, de la seua clientela, tan peculiar i diversa en els seus gustos en les darreres vuit centúries.

Niccolò Delli, ‘Epifania’, detall. Catedral de València

Aquells paisatges primigenis, generalment un tant arbitraris i irreals (simbòlics si se vol) van donant pas a d’altres en què les proporcions i l’execució mateixa formen part d’un relat i, per això mateix exigeixen dels seus autors major fidelitat a la realitat, encara que estereotipada: posem per cas l’obra de Starnina en el retaule de Bonifaci Ferrer. Hem passat del gòtic lineal a l’internacional però, a pesar que la seua versemblança siga progressivament major, encara s’està lluny d’assolir la proporció matemàtica sorgida del renaixement italià (vegeu l’obra de l’hispanoflamenc Joan Reixac i, en contraposició, la quatrecentista de Giuliano di Nofri). No només això, també de la correcta utilització del color i els seus matisos per a conferir-li credibilitat tridimensional a la pintura, un objectiu que, lluny dels Apenins, uns pocs mestres conrearan a la perfecció, no així una majoria supeditada a la còpia i la reproducció incansables amb l’ajuda de la impremta. Entre els primers, tornem a insistir en el mestratge indiscutible de Joan de Joanes sense haver eixit a l’estranger però encuriosit per la novetat italiana o flamenca, impensable en qualsevol del seus col·legues contemporanis mentre visqué [vegeu les il·lustracions de la capçalera i les que ací baix segueixen].

Joan de Joanes, detalls de paisatges en diverses obres seues

 

Superada l’hegemonia del pintor valencià, en especial per Francesc Ribalta i Jerònim Jacint d’Espinosa en un altre context artístic, el paisatge inclús tindrà la mateixa importància que la temàtica dels quadres i, fora d’ells, tanta o més en la pintura al fresc, en què les voltes i les cúpules s’obrin decididament al cel per a expressar determinades temàtiques sagrades en un temps en què el paisatge urbà anava transformant-se lentament, i més que ho farà amb les idees i els projectes dels novators preil·lustrats. L’obra de l’italià Matarana en el Patriarca en començar el segle XVII no cap dubte que obrí les portes a Vidal, els Guilló o Palomino, ja en les seues acaballes.

El naixement de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles suposà, no cap dubte, la seua potenciació dintre dels cànons acadèmics i il·lustrats, ja desapareguts els gremis de tradició artística. Seran, a partir d’ara, els propis titulats els que, en exercir de pintors, gravadors, escultors i arquitectes –en alguns casos becats a l’estranger-, des de les seues respectives personalitats i sensibilitats conferiran carta de naturalesa al paisatge, tant el planificat i edificat de nova planta com, en particular, el pintat: des de Vergara fins als Benlliure, passant per Camarón, Planes, Julià, López, Ferrándiz, Domingo, Muñoz Degraín, Pinazo, Sorolla, Garnelo, Verde, Fillol, Benedito…

Al capdavall, com adés esmentàvem, un resum un tant atrevit, certament, que ens pot servir per a calibrar la importància del paisatge en l’art valencià fins l’equador del segle passat, un element no massa estudiat, considerat fins ara potser subsidiari, que requereix d’una major atenció tant pels historiadors de l’art en particular com pel públic en general acostumat a visitar museus i valorar les seues obres. Paisatges seductors sempre, per quan li acaben de donar sentit i situar en el temps i l’espai les variades temàtiques de què formen part indissoluble.