Petulància acadèmica

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

L’acadèmia i l’academicisme són filles de la Il·lustració en un moment en què el país (com Europa occidental en el seu conjunt) seguia governat per l’absolutisme monàrquic amb els Bourbon, la dinastia que succeí mitjançant un conclicte bèl·lic els Habsburg i importà un primer afrancesament que, més tard, eixamplà l’Imperi napoleònic, també per la força de les armes. El Despotisme il·lustrat (ja saben, tot per al poble, però sense el poble) promogué un ventall de reformes que pretenien beneficiar la societat del moment, principalment a Madrid, seu al capdavall de la primera Reial Acadèmia, la de San Fernando en honor a Fernando VI. Focus d’art i arquitectura primigeni sota control monàrquic, a imitació de la institució fundada a França pel rei Sol.

En aquell país de la segona meitat del segle XVIII, València –a imitació de la capital de l’estat- va fundar-ne dues més, la fracassada de Santa Bárbara (en honor de l’esposa de Fernando VI i l’exitosa de San Carlos (a la memòria de Carlos III), depenent de la madrilenya. Madrid i València al capdavant de l’art i l’arquitectura espanyoles com a seus de les dues acadèmies més antigues fins avui mateix, després de sobreviure als avatars de la història.

Institucions a què han anat sumant-se moltes més al llarg i ample del país i que fins no fa massa s’encarregaven de formar i facultar professionalment els arquitectes, escultors, gravadors i pintors d’acord amb el gust i l’estil que els seus reglaments propugnaven des de llurs fundacions, Una correcció tècnica que, més avant, els seus titulats podien seguir conreant o defugir d’acord amb els seus respectius interessos creatius.

Tanmateix, no només educaven i titulaven els futurs arquitectes i artistes plàstics, també incrementaren exponencialment les obres que d’ells guardaren després del seu pas per elles com a alumnes o distingits becaris. Fons que anà creixent fins avui mateix per donacions de diversa índole al llarg del temps fins a convertir els seus dipòsits (tal com els adquirits extraordinàriament amb la desamortització de 1835) en la base sobre el que se sostenen nombrosos museus de caràcter provincial, com és el cas, sense anar més lluny, del Museu de Belles Arts de València, també conegut com de Sant Pius Vé.

Aquestes acadèmies, com la casolana esmentada, segueixen obeint fil per randa els objectius perquè foren creades –a més de les funcions d’assessorament de caràcter consultiu, editorial, investigador i de difusió del seu patrimoni tangible i intangible a través de la música-, encara que el vessant formatiu fa dècades que passà a les universitats, en el cas valencià a la Universitat Politècnica de València. Els seus presidents, les juntes rectores i els acadèmics segueixen reunint-se periòdicament amb fórmules decimonòniques, com si el temps s’haguera aturat fa poc més d’una centúria, tret de la presència de la dona en corporacions tradicionalment patriarcals, cada vegada més pròdiga encara que insuficient.

 

 

Tot aquest referit, ve a compte pel tenor de les declaracions fetes despús-ahir en Levante-EMV pel seu actual president, Manuel Muñoz Ibáñez, amb la petulància acadèmica amb què acostuma, opinant des de la seua posició privilegiada sobre l’afer de ‘El sàtir’ d’Antoni Fillol. Obra que, dipositada per la família del pintor al museu capitalí i restaurada per l’IVACOR (sostés amb fons públics valencians) en 2015, ha anat a parar finalment al Museo Nacional del Prado després de satisfer a la nissaga de Fillol poc més de cent mil euros. La temàtica, sens dubte, i la data en què fou bastida (1906) han estat claus després de mostrar-se l’exposició “Invitadas. Fragmentos sobre mujeres, ideología y artes plásticas en España (1833-1931” a Madrid, independentment que més avant vaja o no als seus riquíssims dipòsits o cedida a un altre museu espanyol dintre del programa El Prado disperso.

Muñoz Ibáñez, vell conegut per créixer com a gestor cultural a l’ombra del Partit Popular en diverses institucions i seguir fent-ho des de San Carlos perquè així ho volgueren els seus acadèmics, després de criticar l’actual situació del nostre museu i lloar la d’un autèncitc ministeri encobert com és el Prado, no veu inconvenient greu en l’operació quan ací no hi ha un pla director –com saben, criticada per Compromís com una mena d’exemple d’expoli centrípet. Un tema realment menor a parer meu, quan un servidor veié molt pitjor que el magnífic àtic de Joan de Joanes per al retaule de Sant Sebastià que –originari de la cartoixa de Valldecrist- resta ací quasi complet fora adjudicat directament pel ministre competent al museu madrileny (com també criticà públicament Carles Mulet, aleshores senador de la formació valenciana). Pense que la responsabilitat última que l’obra haja viatjat a la vila i cort és tota de la família del pintor que bé haguera pogut oferir-la en contraoferta al nostre museu, com a deferència per allò que es va restaurar amb pecuni dels valencians i ha estat exposada des de llavors.

Muñoz Ibáñez, tan afecte amb el poder establert, sempre del mateix color curiosament, bé podria aprofitar els seus anys en l’acadèmia, com a membre i sobretot com a president, per a pressionar i sensibilitzar el Consell a través de la conselleria adient perquè el Museu de Belles Arts passara a ser totalment de titularitat autonòmica i deixara de tindre dues mares, pares, madrastres o padrastres –dues ànimes, ves a saber- des de Madrid i València, motiu pel qual ni hi ha personal, ni mitjans, ni diners, ni projecte museogràfic consolidat, ni veritable trascendència per molt que facen els seus respectius responsables tècnics, com és el cas de l’actual director després de l’espantada de l’anterior ‘per motius de salut’, en comprovar el canyaret en què s’havia posat el catedràtic d’història de l’art. Per cert, una salut feliçment recobrada després de l’esglai pandèmic, suposem, quan està comissariant una de les exposicions dedicades a Sorolla i resta en plena activitat intel·lectual.

L’Acadèmia no pot ser insensible amb el contenidor que exposa multitud de les seues obres i la seua gestió. El seu president bé faria en reivindicar on faça falta la seua conversió negociada en Museu Nacional d’Art Valencià, a imatge del MNAC barceloní posem per cas. Aleshores, sí que podria criticar la seua gestió museogràfica si fora el cas i inclús ocupar-se de temes realment secundaris com el de l’adquisició recent de la pintura de Fillol per un transatlàntic anomenat el Prado.

Per desgràcia, i mira que han passat anys des que començara l’ampliació del museu, així com diferents sensibilitats polítiques per la Generalitat, les actuals circumstàncies són per a posar-se a tremolar, quan la Conselleria de Cultura i Esport resta en mans d’un tipus com Vicente Barrera (VOX) i de subalterns sense cap pes específic en la societat valenciana, res més lluny de la realitat. Quant lamentem que aquests darrers vuit anys hagen servit només per a incrementar els fons del museu i de cortina de fum per a intentar redreçar una situació tan endèmica com agònica que clama al cel. Quelcom que tampoc ha ajudat a l’executiu de Ximo Puig a consolidar una tercera legislatura, malgrat l’èxit efímer i el guany econòmic contant i sonant dels Lladró.