Políptic de valencianes immortalitzades
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Aquests dies fa un any que es presentà el llibre d’Antoni Furió (ed.), Quinze dones valencianes, Afers, 2020; una obra coral de caràcter assagístic que recull una selecció de les biografies d’algunes de les moltes dones de la terra al llarg de la història, no necessàriament originàries d’ací però que van tindre una estreta relació vital. Una aportació necessària, susceptible d’ampliar-se (tant debò), que s’afegeix a un gran nombre de publicacions dedicades als estudis de gènere. Desgraciadament, sempre pocs atès l’anonimat o l’oblit que les dones han patit en pell pròpia, un escenari que queda encara lluny de saldar un greuge comparatiu secular.
Més modestament, i tan incomplet com el mosaic proposat per Furió i els seus col·laboradors fa un any per motius obvis, oferim una mena de políptic que replega, des del món de l’art (pintura i fotografia, en aquest cas), la contribució d’algunes dones conegudes i d’altres d’anònimes al món de la imatge, bé com a mecenes i models circumstancials, bé com a artistes –en tot cas, sempre protagonistes.
Un mostrari de dones retratades majoritàriament per homes encapçalat, tanmateix, per dos llibres de recent edició, precisament dedicats a pintores i escultores valencianes entre els segles XVI i XIX, obres de Vicent Ibiza Osca, Les dones al món de l’art. Pintores i escultores valencianes, 1500-1950, Institució Alfons el Magnànim, 2017, i Mariángeles Pérez-Martín, Ilustres e ilustradas. Académicas de Bellas Artes (ss. XVIII-XIX), Tirant Humanidades, 2021. El qual finalitza, intencionalment, amb una de les representacions femenines anònimes més conegudes i antigues de què disposem en aquestes contrades, com una mena de reflexió antropològica a través de l’art.
En aquest ventall que, ben mirat, podria ser un altre, sobretot u en què les dones, a més de ser retratades, foren també les seues autores com a pintores i fotògrafes de forma majoritària, algunes tenen una identitat coneguda, cas de Jaumeta Despont, Mencía de Mendoza, Brianda Maça de Liçana, Margarida Agulló, Clotilde García del Castillo o Olimpia Arozena, mentre d’altres no. En tot cas, com deia A. Furió “Podrien haver-ne estat més, i podrien haver estat unes altres. Tot el que tenen en comú (…) és ser dones i valencianes. Dones de totes les classes socials i de diferents èpoques històriques (…) Dones de tota mena i condició, com són les dones reals, i no només dones notables i extraordinàries”.
Que aquest políptic servisca com un humil homenatge a les dones de les nostres vides, d’ara i també d’abans sense les quals res no s’entendria: besàvies, àvies, mares, filles, germanes, nétes, cosines, ties, esposes, companyes, núvies, amigues, nores, cunyades, fadrines, adolescents, xiquetes, bebès o veïnes. Un reconeixement sempre insuficient i, per desgràcia, a destemps.
