QUAN ELS ÀNGELS MÚSICS ES CANSEN DE VOLAR I TOCAR

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Sorolla fou un excel·lent pintor, d’això no en cap dubte ni tampoc ho (re)descobrim ara. Visqué conscient de la seua talla i morí famós i aclamat durant el seu soterrar. València sempre li demostrà el seu afecte, com dona fe el primer monument que la ciutat li va dedicar en 1933 i que la riuada de 1957 s’emportà per davant, més tard (1963) reformulat per Mora Berenguer en un altre lloc proper a l’anterior. Ho dic i recorde de bell nou perquè en el que portem d’any, el seu any oficialment parlant, més exposicions, publicacions, conferències, documentals o reportatges a mode d’homenatge no els ha rebut cap altre artista o arquitecte valencià, almenys que jo rememore.

Els experts en la seua vida i obra, que giravolten entorn seu novament, més o menys coneguts, no deixen de reiterar el que ja sabíem en línies generals a través d’una allau de pintures que comprenen des de l’etapa formativa fins la sèrie de la Hispanic Society of America, que és com dir centenars i centenars de quadres exposats segons els seus criteris museogràfics. Una vertadera fartada que no per més quantiosa ens descobreix facetes veritablement desconegudes del seu geni creatiu. Però avui, València és, més que mai, sinònim de Sorolla a uns nivells no sé si desconcertants per la vehemència exhibicionista.

Aquesta febre desbocada i bastant artificiosa per Sorolla contrasta, tanmateix, amb un cert ocàs d’un altre (re)descobriment rutilant de fa vora dues dècades: els àngels de la seu de València, presentats en societat amb el mateix fervor en les acaballes de la primavera de 2004, com bé recordaran alguns lectors. Aquella jornada, en aquella València inabastable de la Copa de l’Amèrica que sembla voler recuperar Mª José Català -l’èmula confessa de Rita Barberà-, de la Formula 1, de la visita papal (amb l’accident de la Línia 1 enmig) i de tantes altres bufonades, que ens costaren un ronyó i part de l’altre perquè calia posar el cap i casal al mapa del món mundial… i més enllà. Des d’eixa data providencialment celestial, tot eren àngels costara el que costara la seua recuperació, encara que la caríssima operació comportara modificar la Llei de Patrimoni Cultural i –a partir d’ací- fer les coses, una darrera de l’altra, malament en benefici de la propaganda al servei del Consell. Qualsevol que vulga comprovar-ho, només ha de visionar el documental que un 9 d’octubre triomfant li dedicà l’extint Canal 9 en aquells temps de vi i roses, mal que ens pese i ens dolga en l’ànima amb certa perspectiva (https://elbauldevictor.com/los-angeles-musicos-de-la-catedral-de-valencia/).

Els àngels en l’actualitat, sent espectaculars, no són Sorolla, com els relleus de Giuliano di Nofri, sent excepcionals, tampoc ho són, com no ho és ni tan sols el ‘Baptisme de Crist’ de Joanes i tantes altres obres veritablement mestres de valencians o forans establerts a València en moments clau i irrepetibles. És més, els àngels segueixen tenint una salut fràgil després d’eixir d’aquella UVI megalòmana que, amb tota pompa i recursos, es muntà al seu voltant i ara mateix necessiten més atencions que eviten la seua degradació constant. Ara és la catedral la que es presta a sufragar les despeses de la reparació, mitjançant un pla dissenyat per Salvador Vila, el seu arquitecte fetitxe que ni té vergonya ni la coneix, a diferència de quan la Generalitat de Camps nuava els gossos amb llonganisses (ja saben la cantilena: això ho pague jo!)

Entremig d’aquestes dues efemèrides, l’any Pinazo no fou, ni de lluny, el del seu egregi col·lega contemporani, i no per manca de mereixements com és sabut i conegut, mentre que el del Patriarca i altres que no nomene assoliren altres dimensions, més o menys cridaneres. Sense anar més lluny, 2022 fou el de Fuster, qui tingué la sort de celebrar-se governant el Botànic perquè en les actuals circumstàncies el suecà mai no haguera rebut ni el més mínim reconeixement institucional i, sí, en canvi, tota mena de desqualificacions de caire inquisitorial. Com les que –de retruc- li tenen reservades els hereus dels qui van atemptar contra ell amb l’únic objectiu d’emmudir el seu llegat i, de passada, enverinar la política casolana. Sobretot, cal esmentar quan a l’executiu de Puig li tremolaren les cames per a commemorar com cal la Germania, episodi històric de primer ordre per al poble valencià que passà amb més pena que glòria –olímpicament, en diríem- per allò que no suscitara odioses comparacions (del tot inexistents, tret de ments malaltisses) amb el que esdevingué a Catalunya el 2017. Per no esmentar el cas omís que rebé de l’executiu autonòmic el 750 aniversari de la cartoixa de Portaceli –fundada en temps de Jaume I i encara en actiu-, doncs amb l’Església de monsenyor Cañizares es podia topar, dic jo, ignorant de mi.

Què hi quedarà dels fastos sorollistes a un any vista? Un museu, el de Belles Arts, amb una sala majorment dotada de la seua obra com a reclam publicitari  a la desesperada per a la seua visita, atès que Puig no va poder dedicar-li un espai monogràfic independent com un dia desitjà, una bona quantitat de llibres tan redundants com ben il·lustrats en la seua majoria i la revalorització de la seua quantiosa producció a benefici d’inventari. Què hi queda del llegat intel·lectual de Fuster? Una constel·lació de llibres, i entre ells una biografia, la seua obra completa editada i un pensament que segueix dividint els valencians, potser in saecula saecularum.

Els àngels músics es van cansant de volar i tocar alhora, un bon epitafi a tanta vanaglòria fàtua i efímera, impulsada per uns o per altres, tan lloats per moments com oblidats en altres. Les coses són més senzilles i sempre es poden fer millor, amb sensatesa i allunyades dels focus mediàtics que les distorsionen a conveniència de part en moltes (massa) ocasions.

A nivell privat, fracassada en part la iniciativa de Bombas Gens, ens queda el quefer d’Hortensia Herrero i Juan Roig, mecenes independents que, lliures de peatges ideològics, no sé si complementen la labor cultural dels distints governs o obrin una nova via de funcionament força personal avalada per una fortuna, la seua, més que contrastada. El temps dirà.