Records de la guerra
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Un dels records que tinc des que era ben menut i que, de tant en tant, me ve a la memòria, fou pensar que el món era Espanya, que tot el que era aleshores conscient del que esdevenia passava en aquell vell mapa. Un poc més major, quan vaig prendre la primera comunió, entre els regals que parents i amics de la família me feren també recorde una bola del món que servia de llàntia en la meua habitació. Me la regalaren els pares del meu amic Rodri i sempre me l’he estimat sobre manera, com el rellotge de polsera de la meua madrina i la seua família, que és també la meua. D’aquella època guarde igualment un atles que una modista li regalà a la meua germana quan poc després celebrà aquella efemèride.
Totes les nits, en encendre la bola, recorria el món per assessorar-me que aquest era molt més gran que el que havia imaginat uns anys abans. Que inclús hi havia un territori a l’Àfrica anomenat el “Sahara Occidental (Esp.)”, el qual també apareixia en l’atles de paper de la meua germana. Recorde en aquella etapa de la meua infantesa que els meus cosins més majors, que tenien l’habitació contigua a la meua separada per la paret mitgera, despertaven tots els dissabtes amb el “Satisfaction” dels Rolling Stones. En fi, rememore aquelles sensacions infantils perquè els primers flashos de la guerra a través de la televisió i la ràdio els vaig percebre amb nitidesa dels conflictes a Líban, Palestina, Vietnam, Angola i Portugal; guerres enquistades en alguns casos, d’altres relacionades amb la Guerra Freda o la independència i el darrer amb la Revolució dels Clavells.
De tots ells, la Guerra de Vietnam era potser el més publicitat als noticiaris, com després esdevingué amb les pel·lícules americanes fins els anys ’80 del segle passat. “Informe Semanal”, de RTVE, era una fita obligada i no sé si de culte llavors en què la carnisseria bèl·lica a aquell territori prenia dimensions apocalíptiques. Un conflicte armat entre tants altres, com els adés esmentats, que foren els primers contactes que vaig experimentar en particular sobre el que suposava la guerra i la seua estela de destrucció. Que és com dir, la presa de consciència que l’adolescència estava pròxima i que el món que havia imaginat i cregut no existia en realitat.
En aquest context, a casa els relats de la Guerra Civil eren escassos, circumscrits a les històries que la meua àvia materna ens contava en l’obscuritat de l’habitació perquè els meus germans i un servidor caiguérem rendits durant la migdiada estiuenca, per allò d’evitar que només dinar estiguérem al carrer exposats al sol vespertí i el vent de ponent. Històries dels rojos i els nacionals, la pava, les bombes i els refugis, del seu germà Joaquín que mai no tornà del front i engegà una nova vida eterna com un espectre davant la seua dona vídua i la seua filla òrfena.
La guerra, ben mirat, sempre m’ha acompanyat des d’aleshores, sempre ha estat present malgrat no patir-la directament, és consubstancial en la vida de tots els xiquets del planeta és igual quan i on van nàixer, en la dels d’ara mateix encara que les bombes exploten lluny i facen malbé a altres.
Fa poc, me preguntava en aquest mateix mitjà com s’ensenya la guerra. Potser no faça falta fer-ho, des que naixem ja forma part de nosaltres com tantes altres accions en sentit contrari, per fortuna. Sense ser conscients del tot, aviat percebem aquesta disfunció amb la normalitat amb què juguem o anem a l’escola. Què difícil és combatre-la per molt que ens eduquen en la pau!
En fi, tot aquest raonament em fa caure en el compte que he de tornar-li a la meua germana el seu atles després de dècades en les meues prestatgeries, mai me l’ha reclamat i no sé si recorda que és d’ella. Tant de bo no tinga els mateixos records que jo de la guerra quan érem xiquets, però no estic massa segur que la seua experiència siga molt diferent de la meua, com la dels nostres majors, com la dels més joves que s’obrin camí en la vida. Quin fàstic!