CABÒRIES D’UN APRENENT D’HISTORIADOR DE L’ART
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Passen els anys, ens fem majors i mai no aprenemsuficientment en la professió que exercim, molt menys encara a nivell personal. Pot ser que no estem fets per a viure només una vida, però tampoc estic molt segur que vivint-ne més d’una aconseguirem la saviesa necessària per a no sentir-nos eterns aprenents. La condició humana disposa d’una fisiologia que, malgrat els avanços, té uns límits evidents que, a mesura que s’acumulen experiències, es contrapesen amb la progressiva decadència física i/o mental. Una aparent contradicció allò de ser sabuts en tan poc de temps i contrarellotge.
Aquesta reflexió de caire metafísic em serveix per a parlar dels assoliments científics que l’ésser humà va adquirint a mesura que ens endinsem en aquesta centúria –diuen que apassionant per vertiginosa. En particular dels d’una branca de les humanitats com és la història de l’art, un camp menor entre altres disciplines tingudes recurrentment per imprescindibles i aplicades, per això mateix, a l’economia, la sanitat i la tecnologia.
Caravaggio, ‘Judith decapitant Holofernes’ (Marc Labarbe, 2019)
L’historiador de l’art vol donar-hi explicació a la creació pretèrita i present en forma d’arquitectura, pintura, escultura, ceràmica, tèxtil, orfebreria, mobiliari, cinema i tantes altres manifestacions nascudes de l’esperit, complementant la labor dels arqueòlegs, historiadors, antropòlegs, sociòlegs, etnògrafs, filòlegs o restauradors. Una tasca feixuga, com la de les altres especialitats esmentades, que mai no acaba d’aportar del tot estats de la qüestió concloents atesa la complexitat i l’antiguitat o no dels materials sobre els que es treballa. Un trencaclosques en què es van aportant peces, encara que sobre el tauler són més les que falten que les que hi són, comptat i debatut.
Caravaggio, ‘Eccehomo’ (Ansorena, 2021)
Eixes aproximacions fonamentades amb determinat grau de certesa, llavors, són les que tenen validesa en la realitat social present, que no necessàriament futura. Les que, en un lapse més o menys curt o llarg, ens ajuden a llegir i interpretar la nostra petja i, fins i tot, poder comprendre-la circumstancialment. Només cal girar la vista enrere per entendre l’evolució que ha seguit l’estudi d’un creador i de la seua obra en un context concret, posem per cas, per adonar-nos-en de les evidències com també de les mancances.
Tant és així que tot allò que giravolta el món de l’art en matèria d’investigació té una ràpida repercussió en el mercat de l’art, on el preu s’imposa al valor d’una determinada obra, just en el sentit contrari que li dona l’historiador de l’art, generalment capficat en la recerca de la veritat, encara que aquesta mai no es manifeste completament. A cada avanç, per petit que siga, els que viuen de la compra-venda d’art es beneficien sobre manera econòmicament, a vegades de forma escandalosa, per la qual cosa l’estudi abnegat d’uns per vocació genera, quasi automàticament, unes expectatives que se n’ixen d’allò que podem anomenar cultura o patrimoni cultural i solen derivar en suculent negoci per als que, mercès a ell,mercadegen.
Gaspar Requena, ‘Verge amb el Nen, sant Joanet i àngel’ (atribuït per Duran a Joan de Joanes, 2023)]
En suma, el progrés del coneixement no sols aporta una millor comprensió de la creació artística a través de la història, sinó que permet a qui especula amb l’obra d’art renovades oportunitats de negoci en un mercat creixent i lucratiu com a forma d’inversió econòmica segura, atenent la seua originalitat. Al capdavall, allò que l’historiador de l’art directament no busca ni fomenta conscientment, però sí que contribueix de forma indirecta a generar mitjançant una considerable xarxa d’interessos de què formen part els col·leccionistes particulars, els museus públics o privats i, per damunt de tots ells, les cases d’antiquaris i de subhastes a l’ús, el sedàs que regula el comerç.