Progrés?, quin progrés?, després de la destrucció?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Posem-nos en la pell d’aquells espanyols supervivents de la Guerra Civil a partir de l’1 d’abril de 1939, així com en la d’asiàtics, oceànics, nord-africans i la resta d’europeus des dels 2 i 4 de setembre de 1945, respectivament, després del nivell de destrucció assolit per la conflagració mundial. Els països que, uns per altres, majorment experimentaren amb sanya la desraó militarista i genocida tardaren dècades en assolir certa recuperació emocional, demogràfica, política i, més tard, econòmica. Tanmateix, un món dividit per la guerra no tardà molt en tornar-se a partir en dos grans blocs que dirimiren les seues diferències arreu del planeta amb l’amenaça d’una guerra nuclear. Una Guerra Freda, com fou batejada, que continuà estenent el terror allà on americans i soviètics posaven l’ull, mentrestant a Palestina fermentava una guerra interminable que –mig soterrada- segueix fins avui mateix. El Pròxim, Mitjà i Llunyà Orient, Amèrica Llatina, Àfrica i la península Aràbiga han anat seguint aquesta estela miserable de cobdícia, maldat i mort.
Tot i això, no hi ha forma que l’anomenat progrés haja fet millor la humanitat a través de la reconstrucció, el benestar i la democràcia representativa o, també, fingida segons el país de què es tracte, que, com sabem, de tot hi ha. De poc han servit la ciència, la cultura i la investigació que empara la universitat, una institució en què s’han format els actuals líders internacionals, els seus assessors i equips de govern, els grans empresaris, els executius, els caps militars, els metges, els mestres… De poc o de res quan els principis universals que haurien d’haver interioritzat des de l’ètica i els valors passen avall sovint quan decideixen el futur de la majoria des de llocs de responsabilitat, i aquest es fonamenta en el bel·licisme per acció o omissió.
Amb altres paraules, ¿de què li ha servit a hores d’ara a Ucraïna –posem per cas- la universitat i, amb ella, la ciència, la tecnologia, la cultura o el coneixement i la seua transferència a la societat? [En la foto de capçalera la Universitat Nacional Taras Shevchenko de Kiev] Què impulsa, al remat, el progrés? La guerra en última instància? La destrucció sistemàtica? La inhumanitat, al capdavall? Són preguntes que –amb moltes més- ens deurien preocupar, perquè hui és aquest país l’afectat el que centra l’atenció mundial, com abans ho han estat altres i –ací rau la qüestió de fons- cap altre estat es deslliura en l’esdevenidor de patir la seua fúria.
La prova la tenim només girar la vista arrere. Tan sols la pau, la llibertat i la democràcia duradores han estat de veres garants del progrés en termes generals, com poden donar fe Japó o Alemanya, agressors i alhora devastats fa vora vuitanta anys, com és el cas d’Espanya amb totes les objeccions que se li vullguen posar. Però no són els únics, tan sols alguns dels que venen al tall de la dissertació. D’altres, com els EUA, no han patit portes endins cap conflagració encara que el cost humà de ser la primera potència planetària té un preu molt alt que no cal passar per alt. Un lloc, per cert, on les seues universitats són les primeres dels rànquings, com altres de les europees i nipones.
Ara bé, universitats també les hi ha a Rússia i Xina, Corea del Nord, Cuba, Veneçuela, Nicaragua, com a Israel, Aràbia Saudita, Iran, Afganistan, Egipte, Etiòpia… amb règims de tots els colors, institucions que treballen al servei dels interessos de les seues respectives societats i –malgrat la seua suposada autonomia- dels poders establerts dels que depenen en última instància.