Una col·lecció de Pintures a la València del Renaixement digna de la reialesa
Mencía de Mendoza i de Fonseca (Jadraque, 1508-València, 1554) ha estat una personalitat molt nomenada en la historiografia valenciana dedicada a l’època moderna, sobretot vinculada al cenacle humanista constituït al voltant de la cort de Ferran d’Aragó, duc de Calàbria. D’igual manera que, abans, ho fou Germaine de Foix, la seua primera esposa i segona virreina de València i el seu regne entre 1523 i 1536. En realitat, sengles dones apareixen un tant supeditades a l’hereu frustrat del reialme napolità, segurament com ha esdevingut amb altres moltes figures femenines casolanes o relacionades amb els valencians al llarg de la història. Quelcom que duu camí de revertir-se, per fortuna, en anar apareixent nombrosos estudis dedicats a elles, en particular quan també arribaren a assolir rols ben significats en les coordenades geogràfiques i temporals que transitaren. Una prova palmària, a títol d’exemple, el constitueix Quinze dones valencianes (Afers, 2020), però ni de lluny l’única com dèiem.
Si amb els primers ducs de Calàbria, instal·lats al palau reial, el cap i casal disposà d’una petita cort renaixentista molt celebrada, després d’enviudar l’aristòcrata italià n’arribà una altra de caire decididament humanista, molt més esplendorosa encara, de la mà de la marquesa del Cenete, a qui van dedicades aquestes línies. Insistim, una realitat que la història contada fins fa poc ha relatat a mitges o, directament, ha minimitzat no sabem molt bé per què.
[Jan Gossart, ‘Verge amb el Nen sobre un paisatge’. The Cleveland Museum of Art]
Mencía fou la primogènita de Rodrigo de Mendoza i María de Fonseca, primers marquesos del Cenete, comtes del Cid i senyors d’algunes baronies valencianes entre les que destaca Aiora; un sòlid patrimoni entre regnes constituït hàbilment per Pedro González de Mendoza, arquebisbe de Toledo, cardenal, conseller àulic dels Reis Catòlics fins la seua mort el 1495 i el membre més destacat del poderós llinatge castellà entre la vasta progènie d’Íñigo López de Mendoza, marqués de Santillana.
Rodrigo, a més d’un soldat forjat en alguns dels conflictes més reeixits del període, féu gala d’un caràcter singular i força altiu que li va crear molts problemes al llarg de la seua accidentada peripècia vital. Fins i tot, arribà a poder col·leccionar vora set-cents llibres, nombrosos tapissos flamencs de temàtica religiosa i mitològica, un bon nombre de notables peces d’orfebreria, instruments musicals, armes… Tanmateix, sufocada la Germania –guerra en què tingué un paper força essencial- morí sobtadament, o això sembla, el 23 de febrer de 1523 mentre residia amb les seues filles en les dependències del palau arquebisbal. Potser un plet iniciat poc després amb el seu apotecari, Joan Ivarra, aporte pistes sobre les veritables causes del seu inesperat traspàs.
La jove Mencía, amb a penes catorze anys, es convertia inopinadament en la successora en el títol i l’hereva del patrimoni, ja que la seua mare havia mort l’agost de 1521 i les seues germanes Catalina i María eren encara més menudes. Realitzades les pompes fúnebres a corre cuita en el convent de la Trinitat, s’inicià un període certament convuls en què el seu oncle –l’encara virrei Diego Hurtado de Mendoza, segon germà del difunt- exercí de tutor fins que l’emperador Carles reconegué a la noble com a legítima successora. Tota una peripècia que ha estudiat amb detall des de fa anys Estefania Ferrer i que recentment ha tornat a tractar en transcriure l’inventari de béns (Sílex, 2021) i al llibre El primer marqués del Cenete: Cultura y coleccionismo bibliográfico de un noble del Renacimiento (Ulleye, 2021).
Tanmateix, la flamant marquesa, que havia passat part de la seua infantesa i joventut a terres valencianes, fou promesa aviat a instàncies de Carles V amb el comte Henry de Nassau, senyor de Breda a més del seu camarlenc major i home de confiança en assumptes de govern. Amb qui marxà a Flandes i allà va romandre dues llargues temporades, alternant entremig una llarga estada a la península Ibèrica. Temps de luxes i fastos en què la nostra protagonista s’impregnà d’aquelles terres i fou una decidida mecenes (com encara avui es recorda públicament en ciutats com Breda), a més d’una àvida lectora admiradora d’Erasme, coneixedora de Budé i gran protectora de Joan Lluís Vives; per consegüent una humanista en potència imbuïda de la devotio moderna que dominava el llatí i el grec entre d’altres llengües.
[Xilografia amb el possible retrat de Joan Lluís Vives. Biblioteca Nacional de España, Madrid]
A Flandes estant començà a reunir una enorme biblioteca que arribà a més de nou-cents llibres, segons l’inventari realitzat a València després de morir, però no només això si no que adquirí o manà executar més de dues-centes pintures (entre retaules, retrats, taules, mapamundis…), a banda d’escultures d’alabastre, gran quantitat de tapissos i una ingent col·lecció d’orfebreria, peces antiquàries d’or i argent… Un patrimoni moble extraordinari que res no tenia que envejar al d’altres corts europees coetànies i els pròpies Àustries.
Tot això, nogensmenys, hagués quedat en un altre plànol, si se vol difuminat en el context cultural de l’Europa occidental contemporània, si no és perquè Mencía de Mendoza tornà a València poc després d’enviudar sense descendència de l’aristòcrata nòrdic, bastant major que ella. L’emperador Habsburg li havia proposat maridar amb el duc de Calàbria, matrimoni que es va consumar el 1541 i la nova parella establí el seu domicili al Reial, on consta que l’aleshores duquessa manà la transformació d’algunes de les seues dependències per a poder exposar les seues excepcionals pertinences, quelcom veritablement inaudit en la llarga història de la capital del regne, com ve estudiant Noelia García des de fa anys abastament.
[Entorn d’El Bosco, Tríptic dels Improperis. Museu de Belles Arts de València]
Aquesta nova etapa valenciana de la culta noble, primer amb el seu marit i virrei i, des de 1550 a 1554, novament viuda, suposà que, a banda de seguir incrementant el seu patrimoni moble i ocupant nombrosos artífexs en satisfer la seua voluntat i un gust exquisit (tal com havia fet a Flandes), intentara que els estudis d’humanitats tingueren major pes específic en l’Estudi General, així com el trasllat del mateix a un altre lloc de la ciutat. Acció que no pogué realitzar, encara que seguí protegint humanistes i estudiants perquè viatjaren a altres universitats. Arribats ací, se’ns fa molt difícil pensar que aquest primmirat llegat no estiguera a l’abast de tots aquells, nobles o no, que sentiren curiositat per veure amb els seus propis ulls les fabuloses col·leccions de Mencía, conjuntament –tot cal dir-ho- amb les de Ferran d’Aragó, tretes de Nàpols el 1527 i pertanyents a la nissaga que Alfons el Magnànim havia engendrat en abandonar María de Castella.
[Joan de Joanes, Sant Esteve conduït al martiri. Museo Nacional del Prado, Madrid]
Joan de Joanes pogué ser un dels seus màxims beneficiaris, com es pot comprovar en l’evolució de la seua pintura. Pensem que si les obres de Sebastiano del Piombo, entre d’altres més, que l’ambaixador Vich tragué de Roma el 1521 ajudaren a consolidar l’italianisme dels Macip, sobretot de Joanes, la fastuosa col·lecció de la noble castellana hagué de convertir-se en una revolució, en especial als ulls sempre atents i curiosos del millor pintor espanyol del segle XVI. En particular, tenint en compte que per a Mencía havien treballat pintors nòrdics, molts dels quals havien viatjat a Itàlia, com Bening, Cornesliszoon, Gossart, Van Heemskerk, Van Orley, Van Schorel o Vermeyen, qui també era una fervent admiradora d’El Bosco, del qual -a través del seus seguidors- va posseir algunes obres originals i còpies. No debades, Noelia García planteja que, segons un inventari del 1548, aquestes pogueren arribar a catorze, malgrat que en el realitzat el 1554 el notari només n’identifica clarament una).
[Làpida de Mencía de Mendoza en la Capella dels Reis. Convent de Sant Doménec, València]
Un veritable museu als ulls d’avui que començà una altra vida en morir Mencía el 4 de gener de 1554; ja que poc després la biblioteca fou dipositada en el convent de Predicadors i les seues obres d’art en el de la Mercè de València. No fou fins 1560 quan el seu marmessor i hereu dels béns semovents, Lluís de Requesens, comanador major de Castella, prengué possessió d’ells i, pel que ací ens interessa, tragué a subhasta les seues peces artístiques, algunes de les quals –al voltant d’una seixantena- es veneren per un preu total de 56 lliures i 14 sous (quan, entre 1548-1550, el retaule major que Joanes i Requena pintaren per a l’església de la Font de la Figuera costà 300 lliures), una xifra francament irrisòria si considerem per un moment l’inventari de 1554: 48 retaules (hem de pensar bàsicament en díptics, tríptics i políptics), 64 retrats (com els d’ella mateixa, el comte de Nassau, la contesa de Saldanya, l’emperador Carles, María d’Hongria, Francesc I de França, el príncep d’Orange, Erasme, Vives…), al voltant de 6 pintures mitològiques, 64 quadres sobre diverses temàtiques en taula i llenç, algunes pintures en paper i pergamí, mapes i mapamundis, a més de vàries escultures d’alabatre…
[Autògraf de Mencía de Mendoza, 1544]
Al capdavall, una poderosa i extravagant personalitat que situà València i el seu reialme, cada vegada més perifèrics en l’Imperi hispànic bastit pels Habsburg, entre els territoris més cultes mentre visqué, quasi a les portes de la Contrareforma catòlica nascuda a Trento; quan la maduresa i creativitat de Joanes eren incontestables encara que la seua solvència artística fos recurrentment imitada a la baixa per un bon grapat de col·legues –els joanescs-, que només veieren en ell l’únic mestre al que seguir.