782

Article d’Albert Ferrer Orts
Universitat de València
No patisquen, la xifra no és una clau secreta, ni el número d’una habitació d’hotel, ni part d’una combinació guanyadora en busca de premi, ni res per l’estil. 782 són simplement els anys que van de 1238 a aquest 2020, que hom recordarà per motius obvis. Anualitats en què unes elits destronaren d’altres anteriors i, com sol passar (i esdevé exactament igual avui en altres indrets), ho pagà a base de bé aquell poble vençut que quedà sotmès de la nit al matí i, a poc a poc, privat de les llibertats fonamentals circumscrites a la seua idiosincràsia.

I és que cada 9 d’octubre, com aquest emmarcat en un pont festiu, els valencians tornem a ‘commemorar’ i ‘celebrar’ l’entrada al cap i casal (Balansiya per als musulmans d’aquell temps) de Jaume I d’Aragó amb les seues hosts victorioses. Una fita assenyalada al calendari cristià tant com a l’islàmic però per raons ben diverses i contràries. Aquells (altres) valencians que, al seu torn, havien trobat en la Valentia visigoda i abans romana un lloc en què viure i poder surar, de cop i volta, passaren a ciutadans de segona i, uns segles més tard, foren deportats al Magreb on eren tan estrangers com qualsevol altre europeu malgrat la seua ascendència mahometana.

No podem dir que aquella ciutat, ni altres que abans havien caigut i les que ho feren en avant sota domini cristià (l’anomenat Xharq al-Andalus) en el futur regne de València, eren una mena de paradís amb anterioritat a l’hecatombe, quan la societat musulmana estava tan jerarquitzada com la feudal i les disputes pel poder estaven a l’ordre del dia. No eren, efectivament, llocs paradisíacs, i la geografia i el clima, sent propicis, tampoc configuraven l’amable paisatge actual. L’Horta, posem per cas, no era ni de lluny el que veiem a pesar de les pèrdues constants dels darrers anys. Tampoc el secà que tenim més a prop.

Aquell poble humil i treballador a qui tants costums devem (què diferents seríem sense el seu llegat!), com el que repoblà lentament el nou territori incorporat a la Corona d’Aragó a la recerca d’oportunitats i fugint, en no poques ocasions, de l’opressió senyorial al nord, romangué com a estrany/estranger fins a 1609, bé que progressivament confinat a les muntanyes i serralades, allunyades, aspres i pobres. Després de la derrota, la humiliació. Més tard, l’expulsió i la damnatio memoriae fins esborrar tot vestigi de la seua petja.

Em ve al cap aquesta reflexió que molts, no sé exactament per què, no comparteixen ni compartiran mai quan la Generalitat ha concedit l’Alta Distinció de la institució al ‘Poble valencià’ per allò de suportar estoicament (això ho dic jo, que conste) els primers efectes de la pandèmia, encara que aquesta va per a llarg sent optimistes i se’ns tindrà que premiar l’any que ve i a l’altre també, ja posats. Un terme i guardó buits absolutament de contingut real, per no afegir-hi més (des)qualificatius, que, veges per on, em recorda a quan –automàticament, vaja- el Molt Honorable entrant guardonava al que havia eixit, un acte que no he acabat d’entendre mai però que no podia ser més perniciós, com ha demostrat el temps: Zaplana i Oliva són bons exemples del desgavell, mentre que Camps i Fabra es quedaren al tall per poc. Ja se sap, ells s‘ho cuinen i s‘ho mengen o el cafè per a tothom que tan bé institucionalitzà la Transició per allò d’acontentar… als de sempre.

Al capdavall, 782 anys d’alguna llum i d’espesses i allargades ombres que, encara que siga anualment, cal recordar perquè no s‘obliden, a banda de banderes, banderoles i banderins, processons cíviques, Te Deum i parafernàlies vàries a gust del consumidor. No som cap societat elegida per cap déu, ni tampoc vivim a la terra promesa. En el seu conjunt, som els hereus d’aquells musulmans i cristians humils o modests, treballadors al remat de tot, en busca d’un destí en pau, si les elits actuals ens ho permeten clar està i deixen de considerar-nos útils només quan els convé.