En els inicis de la història de l’art, a propòsit del Dia Internacional dels Museus

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

La Història de l’Art com l’entenem fins als nostres dies comença a conformar-se al vell continent a la segona meitat del segle XIX, en principi impulsada per les riqueses artístiques egípcies, gregues, italianes que es trobaven in situ com als principals museus europeus (vegeu com a exemple de l’estima secular pels llegats artístics i culturals citats les obres de Jean-François Champollion sobre la civilització egípcia, Johann Joachim Winckelmann respecte a la grega, i Jacob Burkhardt tenint com a teló de fons a la italiana), a més dels ingents i diversos tresors que van venir acumulant nacions-imperis com França, Gran Bretanya, Holanda, Espanya, Rússia o Alemanya. No s’entén sinó així l’essència del Louvre parisenc, de la National Gallery i del British Museum londinencs, del Rijskmuseum d’Amsterdam, del Museu del Prado madrileny, del Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg o del Pergamon Museum berlinès i de l’Alt Pinakothek muniquesa, reflex del seu influx i valoració creixents de llarg a llarg de les seues geografies en una època d’auge dels nacionalismes.

Lligada a les Belles Arts en els seus orígens a l’empara de les acadèmies i la reglamentació que aquestes van exercir sobre l’arquitectura, l’escultura i la pintura, encara que no sota aquest apel·latiu, era inevitable recórrer a les grans obres artístiques del passat generades pels creadors més coneguts, fonamentalment alemanys, espanyols, flamencs, francesos, holandesos i italians; més encara, tenint en compte que els que impartien les classes eren professionals de les arts -en aquest context acadèmic, els prejudicis també hi eren molt presents, com el menyscapte al Barroc en contraposició a l’ordre i estabilitat academicistes-, aquesta disciplina s’anirà incardinant progressivament en els plans d’estudi universitaris de la mà de la Història, la seua germana gran, ja que acceptada com a tal des de Leopold von Ranke, considerat el pare de la Història científica, la Història de l’Art primer s’incorporarà a les Escoles de Belles Arts per passar-hi des de finals del segle XIX a l’àmbit acadèmic superior englobant-se a la seua òrbita.

De manera que allò que, al principi, quedava reservat per a les seues elits culturals i als artistes va anar obrint-se camí progressivament a un públic més ampli i heterogeni a mesura que les seues societats avançaven cap a la nova centúria. De fet, en aquells temps canviants en què s’experimenta paral·lelament una revalorització del patrimoni historicoartístic autòcton, en no pocs casos oblidat, desatès i, també, espoliat per la ignorància dels uns i la cobdícia dels altres, és quan sorgeix la consciència de recuperar-ho i posar-ho en valor mitjançant coneixements científics que conjuguen la història amb l’art, a més dels pròpiament estètics i turístics. Un exemple d’això, en l’àmbit hispànic, el constitueix l’albaidí Elías Tormo [vegeu la imatge principal], fundador de la Història de l’Art com avui l’entenem a Espanya des del 1904, que, a més, es va convertir en un gran activista cultural a propòsit de la investigació, la docència, la denúncia i la divulgació (Arciniega, 2014 i 2016).

[Chabás, Sanchis Sivera i Milián Boix]

Apareixen així especialistes en la matèria que, pioners en la seua implantació i irradiació gradual, es convertiran en els iniciadors del seu caminar a l’educació superior, com Bertraux, Focillon, Justi, Mayer, Riegl, Schlosser, A. Venturi, Warburg o Wölfflin, entre d’altres. Tots ells nascuts a la segona meitat del segle XIX, van ser els qui primer cal considerar com a historiadors de l’art en sentit ampli, a més de crear escola i formar les noves generacions d’estudiosos del prestigi de Gombrich, Panofsky, Francastel, Argan, Hauser, L. Venturi, Schiapiro, Sánchez Cantón, Lafuente Ferrari… No obstant això, en l’àmbit espanyol, per exemple, tampoc no podem oblidar personatges de la talla de Cossío, Lampérez, M. Gómez Moreno, Zarco Cuevas o Gónzález Simancas, i en l’àmbit valencià, Chabás, Sanchis Sivera, De Saralegui, Milián Boix o Olimpia Arozena (la primera professora universitària de l’Estudi General, el 1930), que van realitzar una encomiable labor investigadora en benefici de la Història de l’Art. Personalitats que, mitjançant les seues valuoses aportacions, consolidaran definitivament la posició de l’historiador de l’art fins a l’actualitat.

[Retrat d’Olimpia Arozena al Paranimf de l’Estudi General]

En paraules de Kultermann (1996): “La imatge de l’historiador de l’art a la societat és també una mostra de com es valora la Història de l’Art en una determinada època. A diferència de les complexes projeccions d’èpoques passades, en què es considerava l’historiador de l’art com a artista erudit, aventurer, revolucionari, buròcrata, visionari d’una nova època o com un ‘atribuïdor’ atent exclusivament a qüestions de detall, avui se li convida a respondre preguntes elementals sobre la seua raó de ser. La seua funció a la societat contemporània ja no es limita a representar el seu horitzó professional; se li ha encomanat la tasca d’abastar la totalitat de l’art a totes les seues manifestacions reconeixibles i integrar-la en un nou panorama de conjunt. Així mateix, cal esforçar-se per precisar amb el seu propi camp de treball el concepte d’una ciència, que canvia constantment”.