Falsa moral
La memòria, en massa ocasions, és fràgil, tant que el comportament d’uns i altres al llarg de les nostres vides no deixa de sorprendre’ns. A tall d’exemple, fa uns mesos alguns periodistes comentaven a propòsit de l’holocaust que la societat alemanya –aleshores només l’occidental- quedà esgarrifada en veure en TV la sèrie homònima (NBC, 1978). Una circumstància que no deixa de cridar l’atenció quan havien passat 33 anys des de la fi de la II Guerra Mundial i es podia pensar que la població germànica havia interioritzat l’horror d’aquest dramàtic capítol de la conflagració bèl·lica.
Per aquelles dates d’estiu, mira per on, en plena campanya turística després de l’any del confinament general, alguns països centreeuropeus i també nòrdics, a més del Regne Unit, assabentaven els seus compatriotes de les restriccions en vigor per a viatjar al sud mediterrani com també –però menys- a les Canàries. Aquell sí però no alhora descol·locà tant els que havien planificat les seues vacances com els que havien d’acollir-los amb els braços oberts atesa la penúria de l’estiu anterior. Les xifres d’infectats pel virus al nostre país havien repuntat i, clar està, calia prevenir del contagi els estiuejants, malgrat que en els països emissors la tassa de malalts no diferia gaire.
Total, una campanya de mínims feu reviscolar un sector atemorit per la incertesa que finalment salvà a mitges la temporada gràcies al turisme casolà, necessitat també de donar-li una alegria al cos i a la ment, així com un nou amo als diners que no havia pogut gastar en condicions normals per les restriccions.
Ha passat l’estiu i en plena tardor, a les portes de l’hivern i de Nadal, una nova onada pandèmica, la sisena diuen els entesos, s’ha escolat en l’Europa post-vacunada i ha fet saltar totes les alarmes en molts dels països que vetaren els seus ciutadans per a gaudir del seu recés estiuenc a casa nostra, quan la seua incidència estava dintre d’uns paràmetres més o menys raonables en comparació. Aquells estats que recomanaren encaridament els seus no viatjar a la recerca del bon temps i de la platja (en particular Àustria i Alemanya) resulta que són els que major percentatge de no vacunats tenen davant la sorpresa de propis i estranys. Àustria al voltant del 42% i Alemanya del 36% presenten hui xifres veritablement alarmants de contagis i hospitalitzacions, quan a Espanya el 79% de la població està vacunada, s’ha començat a subministrar la tercera dosi i les xifres de les infeccions són ínfimes si les comparem amb objectivitat.
La població d’Àustria resta confinada des del dia 22 i veure’m què decideixen a Alemanya, França, Holanda i altres països rics de la Unió Europea al respecte, començant per seguir conscienciant els seus perquè es vacunen –ja hem vist del que són capaços els contraris a ultrança- i acabant perquè les mesures profilàctiques s’allarguen encara més en el temps. Al remat, una paradoxa que retrata molt bé l’ambivalència d’Europa Occidental, l’opulenta i la pobra, així com la falsa moral de què fan gala alguns dels nostres socis emparant-se precisament en eixa superioritat econòmica.
El pitjor de tot és que ací encara les veiem com a societats més avançades en quasi tot mentre entonem un paper de resignació molt propi de la condició catòlica que encara ens singularitza culturalment. Sense voler, o sense ser conscients del tot, critiquem furibundament els nostres defectes –que en tenim molts i greus- alhora que dissimulem els dels estrangers, que com a mínim en tenen tants –o de pitjors encara- com en tenim nosaltres però embolcallats en paper de regal per allò que depenem econòmicament d’ells. La memòria és dèbil, però no tant.