POBRE PAÍS EL NOSTRE DE CADA DIA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
No deixa de sorprendre’m que expresidents socialistes del govern espanyol vagen a firmar la petició d’indult a Griñán, l’exministre i expresident de la Junta d’Andalusia declarat culpable, inhabilitat i condemnat a pena de presó pel tribunal que jutjava els ERO fraudulents en aquella autonomia. També em trau els colors de la cara que, des del mateix PSOE, s’hagen fet declaracions en el sentit que ni Griñán ni Chávez, l’altre pes pesant jutjat,van enriquir-se, com si haver delinquit reiteradament amb milions d’euros de l’erari públic sense lucrar-se directament fos una pràctica que atenués la culpabilitat. Quelcom semblant a les peregrines explicacions de Francisco Camps a casa nostra quan clamava que ni ell ni Rita Barberá no s’havien fet rics mercès a la seua dubtosa gestió política com a president de la Generalitat i alcaldessa de València, respectivament.
En realitat, aquesta gent viu en una dimensió irreal i paral·lela que ha posat la política als peus dels cavalls per a desgràcia de la democràcia, arrossegant també a la justícia, que, més que cega, és torta. Exemples que, juntament amb molts altres de coneguts, fan impossible la seua imparcialitat en benefici de la veritat fins els nostres dies, al punt que ningú creu en allò de la separació de poders.
Tanmateix, aquestes qüestions -que són prova fefaent de com funcionen els partits polítics i els seus líders quan els veredictes a la seua gestió els són contraris- no deixen de ser testimonis d’una forma d’entendre el món per molts dels nostres conciutadans –alguns d’èxit-, als que se’ls ompli la boca de demagògia barata emparats pels mitjans de comunicació, o a l’inrevés per pur interès i oportunismeinformatiu. A tall d’exemple, recorde el traspàs d’Emilio Botín i la portada que li va dedicar El País significant-lo com una de les personalitats espanyoles de la centúria, un eminent financer que no podia posar el peu en alguns països precisament pels seus negocis tèrbols. Més recentment, RTVE va entrevistar Miguel Ríos en una xerrada distesa quan, a la pregunta de si s’havia enriquit gràcies a la música, el famós cantant va dir que no ho havia fet de forma obscena com altres; és a dir que hi havia rics i rics quan de tots és sabut de la seua anterior militància en el PCE. Potser no estigué fi del tot el granadí ja septuagenari en la seua declaració, sobretot perquè donà a entendre que, entre els milionaris –ell mateix sense anar més lluny- hi havia de tot, com en l’hort del senyor, bons i roïns.
Finalitze aquest recorregut, curt però eloqüent, amb la instantània que Levante-EMV replegava d’Eduardo Zaplana participant amb els seus amics en un concurs de paelles al Club Nàutic de Xàbia. L’exMH, exministre i exportaveu de la bancada popular al Congrés dels Diputats investigat i processat pel cas Erial, el qual no pareixia gens preocupat per la seua delicada salut i situació judicial.
Mentre escric aquesta columna, el foc segueix devastant l’Alt Palància i s’intenta aclarir la descoordinació que féu que el tren 18506 de mitja distància València-Saragossa s’hi aturés entre MasadasBlancas i Caudiel per causa de l’incendi, així com les maniobres posteriors de la maquinista en no rebre cap comunicació sobre el perill imminent del Centre Avançat d’Emergències. Pel que es coneix, la conductora intentà obrar de forma professional per salvaguardar la integritat del comboi i dels vora 50 passatgers, una vintena dels quals optà per fugir a peu per les vies tement per les seues vides. Un episodi angoixós que durà vora una hora i que va saldar-se amb una quinzena de ferits, tres d’ells greus per cremades. Esperem que, de ser així les coses, es reconega la professionalitat de la maquinista i no se l’assenyale com a presumpta responsable de l’afer, tal com esdevingué en la Línia 1 del metro un 3 de juliol de 2006. Pobre país el nostre de cada dia, capaç d’assumir barrabassades i criminalitzar els que intenten complir amb el seu deure. Senzillament, hi ha ciutadans irresponsables i altres que no ho són, per fortuna per a tothom, encara que aquests darrers estiguen en l’ull de l’huracà per allò de trobar culpables i assenyalar-los per espolsar-se les culpes.